abril 1st, 2009
Num 46. Un cas (meu) real
Amb els primers bessons. Encara no tenien els 3 mesos.
A mig dematí el Jaume va començar a plorar. Va encetar el drama amb uns gemecs tènues però paulatinament augmentant fins que tot ell era la desesperació personificada. Vermell com una brasa encesa, cridava fins a perdre el plor. La Judit dormia plàcidament, com mai.
No sabia que fer. Bloquejada, em venien suors d’ansietat i d’impotència. No em deixava que l’arropés, se m’entortolligava als braços. Deu meu! Que té?.
El telèfon. Demanar auxili. El meu home, espantat, va deixar la feina i va arribar a casa a corre-cuita. Amb les claus encara al pany em preguntava:
- - Que passa?
- - No ho sé. Porta una hora així!
Va mirar de fer-li festes però jo duia els nervis a flor de pell i no vaig permetre ni que s’acostés. Una ordre alta i clara:
- Queda’t amb la nena, me’n vaig a urgències
A peu. Agafar el cotxe em va semblar una pèrdua de temps.
Corria pels carrers amb la criatura adossada al pit, com si m’empaités el diable.
- - Perquè plora? Va dir la fornera.
- - Que li passa? Va dir l’estanquer.
- - No ho sé, no ho sé, no ho sé.
Els metges el van agafar de seguida: El termòmetre, les orelles, el coll, les probes de meningitis i una radiografia. El nen estava tan rendit que perdia les forces. S’adormia plorant.
- - Mare meva!! – si us plau, que li passa al meu fill? Es que no hi poden fer res?
(continua…)