Anna Pujabet

Van avisar la matrona.

Una dona ja entrada en anys, grassa, de moviments lents. Amb la barbeta alçada i les ulleres a la punta del nas, escoltava atentament les explicacions del metge. De tant en tant m’aguaitava a mi.

Jo asseguda amb el nen al coll. Li tornava les mirades amb un posat de resignació i temor.

Es va apropar, sense presses. Ella dreta al meu davant.

Si hagués estat una vinyeta, en la bombolleta del pensament hagués posat: “que tipa estic d’aquestes mares primerenques”.:

• - Dóna’m el teu fill! Em va obligar estenent les mans.
• - Estem apanyats: Va murmurar a les meves esquenes.

Se’l va endur. El meu bebè petit!

Es va tancar la porta i jo sola, a la saleta d’espera, amb el batec a les orelles.

• - Que li estaran fent?

Vaig aprofitar per trucar al meu marit:

• - Que la nena? Si? Encara dorm?No, no saben el què. Si, si no se’n surten ens el portem a Barcelona. No, no vinguis. Esperem a veure…Ara el te una matrona…

Cinc minuts, només.

 I amb aquestes, que torna a aparèixer.

(continua)

Aquest comentari va ser introduit el dijous, abril 2nd, 2009 a les 11:23 hores i s'ha arxivat a innocentades. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.