Num 59. situacions embarassoses

Farta estic.

Farta, d’aguantar la respiració.

D’aguantar-la i al mateix temps d’anar parlant, rient, escoltant, caminant.., com si res.

Es un art, eh?.Un tip de patir!! Amb lo feliç que seria si no fos!! Coi d’abdominals flàccids!!!

 I es que a més, a mi,  les espatlles se m’aixequen sense permís,  a l´ agafar aire, saps?, i quan me’n adono, semblo un “arganboy”. No sincronitzo bé.

Fastigosa  primavera que maltracta la meva autoestima. 

Quina publicitat li fan, no? Ja es aquí, ja és aquí!!!.  ”La primavera ha venido…” Uiii  que bé! Els ocellets i les floretes. Ja. I tant. Ja. I que en faig jo del bunyol  d’un pam que em penja del melic?. A veure. Expliqueu-m’ho. Que els pantalons m’hi caben, però el bunyol no.

Sóc “gorda” o ” semi-gorda”? Estic per redefinir.

La culpa la té el bunyol.

Quines suors matutines per fer-lo amagar i ell que no vol i jo que l’empenyo amb els dits cintura avall per dins els pantalons. No hi ha forma!, si entra per un costat se surt per l’altra. I els nens que em criden i que falten 10 minuts. Prou. Així et quedes!! I a qui no li agradi que no miri. Apa! A fer ” l´arganboy”  fins el cole.

Però quina llum tant forta de bon matí!!

El sol dona de ple als aparadors de les botigues, farcidets ells de robeta per barbies. Per cert,  al hivern també emmirallen tant? Per mi que m’hi veig mes ara. Ni que no vulgui es que tots els vidres em tornen la imatge: jo amb els petits i el troleibús i amb els quatre i amb el bunyol….mare meva, a casa em veia millor…  i es que em venen ganes…ganes… de fer veure que no em conec:

• - mama, que estàs enfadada?

Aquesta es una de les avantatges de tenir tants fills;  et despisten quan mes et convé.

Llàstima de l’oportunista de torn que li dona per fixar-se en tu just els únics 15 minuts del dia en que, pel que sigui, t’has relaxat. Escoltes com diu:

• - No m’ho diguisss??? Oh!!!

Aleshores,  el meu cos activa un sistema d’alerta que fa treballar més ràpid tots els òrgans vitals. Suplico; Uiii. No, si us plau no. Aquí al mig del carrer…no m’ho facis.

• - En seriooo? No m’ho puc creure.

I es que resulta inevitable. Aquesta mena d’individus que fan això, no es poden controlar. Allà que la veig, travessant el carrer amb els braços estesos com una benaventurada.  De pet cap el bunyol. Així que el te ben agafat em diu:

• - Tornes a estar….

 

Au,  calla i somriu i digues que no passa res.

Qui la va matricular….la primavera!!!!!!!

Segueix embaràs multiple | Comentaris (3)

Num 28. El meu segon part…de bessons.

Les comparacions son odioses però francament inevitables sobretot si parlem de bessons.

El segon part res va tenir a veure amb el primer. Va ser un plis. Una mera transició quirúrgica. Venien de peus així que no hi haurien imprevistos.

Deu anys desprès tornava ha estar esterilitzada i monitoritzada amagada darrera el meu ventre i de nou els sorollets i els comentaris i aquella oloreta a rostidet que menciona la Marisa.

Com un ou dur al qui li treuen el rovell. Bluff em van arrencar el Ton de les entranyes:

• - Ja el tenim aquí!!

Me’l van entaforar al morros perquè li fes un petó però a penes el vaig veure. Vaig alçar la cara , vaig allargar el braç, però ja se l’havien endut. A la Martina la escoltava plorar abans inclús que sortís de mi.

• - Tot ha anat bé. Els nens estan perfectes, els estan vestint.

Em van cosir i se’n van anar.

• - De seguida et portaran a planta.

Recordo aquella estona sola com una estona molt trista. Una mitja hora en que l’única a aparèixer va ser la dona de la neteja  que protestava pel mullader que, suposo, havien provocat les meves placentes.

Em figurava tothom a fora, festejant.

El que a mi em passés ja no tenia importància.

Uns núvols grisos, depriments, em rondaven.

Una boira que m’havia d’acompanyar tres o quatre mesos mes.

Segueix embaràs multiple | Comentari (0)

Num 27. engendrant 2 bessons més.

La meva filla petita es va fecundar 5 dies mes tard que el seu germà bessó. Al contrari que els meus bessons grans que van anar gairebé idèntics amb el pes i les mides, aquesta vegada quan varem descobrir els dos puntets negres, un d’ells no bategava.

Imagino que amb la sorpresa de la noticia el fet que un d’ells no tingues vida, no em va afectar gens. En principi quedaria com una anècdota. Per un moment tornava a estar embarassada de bessons.

En el temps que va passar d’una consulta a l’altra m’estranyava no tenir pèrdues ni senyals físiques que m’expliquessin que se n’havia fet del puntet mes petit  però  just abans de tornar a visitar el ginecòleg ja vaig saber que aquest havia decidit quedar-se.

Només podia ser una nena. Una supervivent.

Malgrat que durant l’embaràs les mesures indicaven que estava en desavantatge, el dia del naixement solament li portava uns pocs grams de menys al seu germà.

Avui pesa bora 2 quilos mes que el nen. Es tenaç i forta com un roure. Ha fet les primeres passes (agafadeta de les mans) als set mesos i poc i als vuit es capaç de dir “jastà” quan no vol mes.

Qüestió de caràcters.

Maneres de ser…d’abans de néixer.

Segueix embaràs multiple | Comentari (0)

Num 24. El dia del part

15 de febrer de 1999.

            La Judit, com desprès en la resta de la seva vida, havia aconseguit encapçalar la cursa. Ella seria la primera a néixer.

           Va lluitar com una lleona per fer-se camí. Hores i hores. Empenyia i empenyia però el meu cos inexpert dilatava molt lentament. Jo no aconseguia sintonitzar amb la seva energia.  Li sentia  els batecs desesperats en els amplificadors i els del Jaume, al seu darrera, esperant.

           Va trencar aigües. I la punxada de dolor que vaig notar em va esgarrapar l’esquena, es va escampar per tot el cos fins adormir-me les puntes dels dits. Necessitava treure-la de mi. Hagués volgut que tothom marxés, que em deixessin en un racó. Volia arronsar-me. Ajupir-me. Perquè havia de ser allà plena de transmissors i estirada com un bacallà?

• - No apretis, espera.
• - Oh no, ho sento. No soc un esser racional ara. No em transmeteu ordres. Soc mes a prop de la mona que del sapiens, si us acosteu massa, us queixalo.
• - Respira. Tranquilla. Sembla que el Jaume a canviat de parer, s’ha donat la volta.

Però la Judit ja era allà……  Quasi havia nascut……

• - El nen necessitarà molt mes temps que ella. Podria ser que no naixessin ni el mateix dia. Tenim dues propostes: la Judit vaginal i el Jaume per cesària o tots dos per cesària, escolliu.

Els muscles se’m contreien sols. Crec que apretava sense proposar-m’ho, un milió de punxes em travessaven per dins.

• - vomitaré.

Em van posar l’epidural i aviat vaig notar com em desapareixien les cames, les contraccions eren imperceptibles per moments, tota jo vaig entrar en un estat catatònic.

Al meu entorn el mon voltava vertiginosament.

En qüestió de segons em van obrir el ventre i van tibar pels peus a la meva filla; Una massa de carn i greix que es mirava el món sense plorar. Les seves neurones, com les meves, no entenien com  ni on havien anat a parar.

Acabaven de destruir-nos el camí.

Ens havien obligat a agafar una drecera que no esperàvem trobar.

Segueix embaràs multiple | Comentari (1)

Num 23. part amb dolor?

            Si als nostres avant passats els haguessin dit que existia la manera d’inhibir el dolor haguessin cregut que era poc mes que bruixeria. A mi no deixa de sorprendrem com amb una pastilleta diminuta pugui desaparèixer el mal de cap, per no parlar dels fàrmacs capaços d’alterar el nostre estat d’ànim. Crec que si hem arribat fins aquí es absurd no fer-ne ús. Patir per patir?

            Però, altrament, patim per patir?

            Estic desenvolupant una teoria. La baso amb la meva experiència.

            Penso, que l’embaràs i el part són un procés natural. Quan l’adulterem hem de provocar, per força, unes conseqüències.

            Crec que hi ha una estreta relació entre l’absència de mal al parir i la depressió post part.

            Els meus fills gran van venir al món desprès de dotze hores de contraccions, amb els petits vaig passar de tenir una panxa a carregar amb dos criatures mes en tan sols 20 minuts. El meu cervell no va processar. La meva part conscient si, però la inconscient no.  Alguna mena d’accident entre hormonal i químic em va fer caure en un pou tan fosc com asfixiant del que m’ha costat molt sortir.

Hi he donat voltes i voltes i en l’auto anàlisi la conclusió es aquesta:

            La ciència hauria de trobar la manera de simular el part quan esta clar que haurà de ser cesària. Amb el temps adequat i la dosi de dolor suportable perquè la part mes recòndita i animal de la psique reconeixi que ens estem reproduint.

Segueix embaràs multiple | Comentari (0)