febrer 26th, 2009
Num 24. El dia del part
15 de febrer de 1999.
La Judit, com desprès en la resta de la seva vida, havia aconseguit encapçalar la cursa. Ella seria la primera a néixer.
Va lluitar com una lleona per fer-se camí. Hores i hores. Empenyia i empenyia però el meu cos inexpert dilatava molt lentament. Jo no aconseguia sintonitzar amb la seva energia. Li sentia els batecs desesperats en els amplificadors i els del Jaume, al seu darrera, esperant.
Va trencar aigües. I la punxada de dolor que vaig notar em va esgarrapar l’esquena, es va escampar per tot el cos fins adormir-me les puntes dels dits. Necessitava treure-la de mi. Hagués volgut que tothom marxés, que em deixessin en un racó. Volia arronsar-me. Ajupir-me. Perquè havia de ser allà plena de transmissors i estirada com un bacallà?
- - No apretis, espera.
- - Oh no, ho sento. No soc un esser racional ara. No em transmeteu ordres. Soc mes a prop de la mona que del sapiens, si us acosteu massa, us queixalo.
- - Respira. Tranquilla. Sembla que el Jaume a canviat de parer, s’ha donat la volta.
Però la Judit ja era allà…… Quasi havia nascut……
- - El nen necessitarà molt mes temps que ella. Podria ser que no naixessin ni el mateix dia. Tenim dues propostes: la Judit vaginal i el Jaume per cesària o tots dos per cesària, escolliu.
Els muscles se’m contreien sols. Crec que apretava sense proposar-m’ho, un milió de punxes em travessaven per dins.
- - vomitaré.
Em van posar l’epidural i aviat vaig notar com em desapareixien les cames, les contraccions eren imperceptibles per moments, tota jo vaig entrar en un estat catatònic.
Al meu entorn el mon voltava vertiginosament.
En qüestió de segons em van obrir el ventre i van tibar pels peus a la meva filla; Una massa de carn i greix que es mirava el món sense plorar. Les seves neurones, com les meves, no entenien com ni on havien anat a parar.
Acabaven de destruir-nos el camí.
Ens havien obligat a agafar una drecera que no esperàvem trobar.
febrer 26th, 2009
Raquel diu :
per mi van ser dos embarassos dolentissims ,però ja et puc assegurar que els parts (tots dos) van ser una meravella,una expèriencia inoblidable. Diuen que dels dolors t’en recordes sempre ,no es veritat.jo he tingut un part de cada, un amb epidural i un natural i et puc dir que l’únic que no oblidaré mai es la sensació del moment en que em van posar els meus fills a sobre el pit i la impressió de “feina feta ” aixó es un pribilegi que ningú ens pot pendre es nomès nostre (em sap greu pels pares sensibles)que em consta que n’hi ha
apa fins una altra