Quan arriba el moment de recollir el fruit d’una sembra tot cobra sentit.

            Per fi. Ha arribat la conseqüència. La resposta. El resultat.

Es com si aquestes puntes emocionals de la nostra existència no tinguessin també la seva continuïtat: la nota d’un examen, la festa d’aniversari dels 18 anys, … el mes important es la meta i quan l’estàs travessant, l’èxtasi.

Jo diria que son contades estones  en que els humans vivim el present i nomes el present amb concentració i intensitat. Tanta intensitat, que la percepció de la realitat pot quedar,confosa, borrosa, alterada.

Així entrem al paritori amb el cap ple de serpentines i globus sensorials.

L’anestesia , la situació i els mites ajuden a la confusió i jo no tinc res a dir perquè sense la medicina no estaria en aquest món ja faria temps, però, realment, s’ha de viure molt diferent un part en la intimitat que en una sala estèril ple de gent embolcallada.

             Quan una mare primerenca em pregunta jo sempre explico:

            – Per mi va ser com si m’operessin. Com si m’haguessin tret els dos ronyons. Quan els vaig veure no em va semblar mes que això. Una part vital de mi fora de mi. Cap on se’ls enduien? Facin el favor de tornar-me’ls els necessito a prop, m’hi va la vida!

Els meus quatre fills han nascut per cessaria. Els dos primers, desprès de 12 hores de part, els segons en 10 minuts.

L’últim cop, però,  la sensació de pànic era, com diria un amic meu, brutal.

Pitjor que amb els primers, molt pitjor.

Tremolava tant que em van haver de agafar entre dos per posar-me l’epidural.

Que li passava al meu cervell?  On estava el problema? En el part o en lo que venia desprès?

 Per costum patim innecessariament pel que ha de venir. Aquesta mania que tenim de preveure fa que una mala estona de 15 minuts duri setmanes. I, de vegades ni tan sols és una mala estona.

A mi se’m devia notar a la cara.

En la sala de parts, de tant en tant algú treia el cap per darrera de la meva muntanya abdominal i deia:

• - veus com no passa res?

Els esvoltava traginar. Sorolls de ferrallots i bosses que s’estripen. S’explicaven coses, reien. Per un moment vaig estar temptada de recorda’ls-hi que hi havia una ment enganxada a aquell cos.

• - Estàs bé, guapa? Va, ja queda poquet, aviat els tindràs aquí.

La infermera em va fer una moixaina i aleshores hi vaig caure.

Es veritat, se m’havia oblidat.

Les tenebres se’n van anar i va aparèixer la llum:

      Aquell era el dia i el moment en que havia de conèixer els meus fills.

Duri el que duri un embaràs sempre hi ha l’interrogant penjat al punt final.

-Arribaré a temps? Sabre entendre els senyals? Hauré de patir molt?

Les llegendes populars sobre el part son inesgotables. La morbositat de la gent, també. Sigui quina sigui la versió:

Part natural Amb epidural A casa En una banyera O fent la vertical.

Jo veia les dues maletetes, una rosa i l’altra blava,amb la robeta rentada a mà, ben planxadeta,  preparades al rebedor per si arribava el moment, i tenia por. Molta por.

M’imaginava com un vedell lligada de cames i peus cridant com una boja amb tots els metges ensangonats i fent-me les meves necessitats a sobre. Quina vergonya, per l’amor de Déu!!

El primer cop estava tan atemorida, però tant,  que vaig decidir anar contra natura i no parir.  Si, si. Tan em feia ser un esser tridimensional de per vida. No volia passar per això.

I resulta, que el meu cos em va escoltar.

 Les setmanes passaven i el ginecòleg al·lucinat se’n feia creus.

 Però jo entrava i sortia de la consulta sense immutar-me. Sense mirar d’entendre el perquè de tanta preocupació.

Fins que un dia va dir:

- Potser, te  l’haurem de provocar. Ja has sortit de comptes …sent dos…les placentes …..  perilla la teva salut.

Res dura eternament. Hi ha moments en la vida que no et queda mes remei que omplir-te d’aire els pulmons i afrontar el destí.

Asseguda a la consulta esperant el meu torn la matrona m’ha donat la llista del aixovar per l’hospital juntament amb una caixeta de regal, publicitat d’alguna marca infantil. Que bonic tot!!!

Al davant hi ha una noia que, com jo, mira encantada la capseta i la llista. Sense paraules ens somriem. – sabrà ella el que són unes “ranitas”?.

Amb les mans damunt del ventre, noto com es remouen dintre meu. Serà un braç? Un peu?  De cop tots dos han decidit anar cap un costat i m’ha quedat la panxa com un “pepino” boterut.

No passa res. No crec que ho notin.

Em distrec observant les meves congèneres i faig càbales calculant qui deu estar del mateix temps.

No em  criden. Torno a tenir pipi.

Irromp en la sala un flamant cotxet de bebès.

L’empeny una mare amb cara d’esgotament i una avia que no para dir :

-que es normal. – que es normal.

A les parteres se’ns estimulen els sentits, hi ha una superconcentració sobre l´inquil.lí d’aquell cotxet.

Finalment treu el nen. Cargoladet com un conillet. Vestidet amb uns pantalons que li arriben a les aixelles i un gorret que li tapa els ulls.

Oooooh!

Un sospir general i totes altra vegada amb les mans sobre l´estomac.

Quina hora deu ser…

Em miro els dits rebotits com deu xoricets quan una gran preocupació m’atabala:

- I si vaig a fer pipi i em criden?

Es que hi ha nens artificials?

Si una pregunta els hi penja de la llengua a tots aquells que et veuen en estat i saben  que em portes dos ( o mes) es aquesta. T’ho preguntaran o no, però pots estar segura que la tenen allà, apunt de petar-los els morros.

Si.

A més, hi ha una equivocadíssima lluita de mèrits. Si són naturals, ets una super-woman o una conilla, depèn de qui ho valori. Si heu fet us de la ciència per concebir; -tu t’ho has buscat!!

He tingut l’ocasió de viure de prop un procés d’adopció i un de fecundació in-vitro i puc garantir que no hi ha fills més desitjats que aquells que venen per mètodes alternatius.

Molts de nosaltres, els que procreem sense dificultats, no resistiríem  ni la meitat del procés i dubtosament passaríem tots els exàmens.

T’imagines un embaràs de dos anys?

Per mi, son pre- pares exemplars. Amb la seva tenacitat, amb les seves ganes renovades desprès de cada negatiu, amb un sac ple d’il·lusions i amor com el que porten a sobre quan els donen l’enhorabona, així es com ens hauríem d’enfrontar tots a la vinguda d’un nou fill.

Segur que fèiem un món millor.

Perquè em molesta la pregunta quan me la fan i perquè crec que mereixen un reconeixement, m’ha vingut de gust dedicar una part del meu blog a totes les persones que estant buscant ser pares per mètodes distints als tradicionals.