Num 101 l´Elefant
Si heu anat mai al circ, a un dels grans, amb moltes bestioles, haureu vist on tenen lligat l’elefant abans i desprès de sortir a escena.
No?. No ho heu vist?
Us ho explico;
El tenen lligat amb una argolla a una pota i una cadena de pocs metres a una estaca al terra.
Si l’aneu a veure amb els nens us preguntaran: – perquè no s’escapa?
Es veritat, perquè no s’escapa?
Es un animal que pesa una barbaritat amb una força bruta excepcional, capaç d’arrancar un arbre o de fer tombar un cotxe. Perquè no s’escapa?
Jo vaig anar a veure l’elefant amb algú que en sabia molt de domesticar nens. Era i és la seva feina. Ell em va donar la resposta al misteri:
L’elefant no s’escapa perquè la primera argolla l’hi van posar quan era petit.
Es clar que va provar d´esmunyir-se, infinitat de vegades, però encara era cadell i les seves embastides no tenien la potència d´un exemplar adult.
Va estibar un dia i un altre. Es va fer una nafra al turmell. Però, al final, va arribar el dia en que ja no ho va intentar més. Havia après que l’argolla era invencible i aquesta era una lliçó que l’hi hauria de servir per la resta de la seva vida.
Ningú neix ensenyat.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 100. Agressions
La meva germana i jo ens barallàvem molt. Molt és molt. Quan podia hi feia participar al meu germà també. Era petit i babau, feia tot el que li manava. Normalment era així, dos contra un. Pobreta.
A mida que creixíem la virolencia de les nostres disputes anaven en augment. Agressions verbals i físiques. S’hi valia tot i no ens estàvem de res. Recordo haver-la odiat fins a límits insospitats. Recordo haver-me tancat satisfeta en la meva habitació amb un grapat de cabells seus en el puny de la mà. Ella era mes llesta i a mi no em quedava una altra que la força bruta, jo era la gran.
La meva mare, esgarrifada, no sabia com encalmar tanta violència. Tot el dia cridava amenaces que mai acabava per complir. Es treia l’espardenya i ens perseguia. Garrotada va, garrotada ve. Eren altres temps.
El meu pare, en canvi, mai ens va alçar la mà ni la veu.
Solament en sentir-lo sospirar ni havia prou per obeir. No li tenia por. Li tenia el respecte que li havia perdut a la mare.
De ell he tret el referent envers els meus fills.
No he consentit, des del principi, ni una espenta. I ells ho han entès.
Avui presumeixo davant els amics de no haver-los pegat mai. Me’n orgulleixo d´haver- ho aconseguit.
A casa meva, de moment, ningú fa servir l’agressivitat i tampoc la sentim a faltar.
Veurem que passarà amb els petits i els instints innats del Ton, però, ara per ara, en els 10 anys dels grans puc assegurar satisfeta que, malgrat que discuteixen i criden i es fan morros per res, mai han passat de les paraules. Hi ha un codi clar entre ells que és inquebrantable i que no tolera ni l´insult ni el dany físic.
La pau al món comença a casa nostra. A la casa de cada un.
Com volem demanar un planeta sense guerres si no tenim control ni del nostre propi camp de batalla?.
D´alguna cosa ha de servir la intel.ligencia. Caldrà treure’n partit.
Segueix educacio infantil | Comentaris (2)Num 99. Depredadors
Sabia que existien perquè n’havia sentit a queixar-se’n alguna mare.
El Jaume i la Judit, de petits, a la guarderia, jo diria que també n’havien patit alguna que altra agressió.
Però, fins ara, a casa, dels quatre, cap havia donat símptomes evidents. Bé, diré la veritat. El Ton sempre va apuntar maneres. El que passa es que, com a mare encegada, una sempre vol creure que no.
Ens aquests moments ja no tinc dubtes. Ell ho és.
Un autèntic depredador. Descendent directe dels licantrops mitològics.
No té més dents a la boca perquè no li cabrien a les genives. I es tan hàbil en la queixalada que no te n’adones que el tens al costat fins que notes la pinçada.
De fet, hi ha coses que no les entens fins que et passen.
Es una més de les afirmacions que fem quan no tenim fills.
Jo també creia que als nens que els hi cauen els mocs era perquè les seves mares son unes marranes. Amb la mateixa associació pensava que els que esgarrapen o mosseguen és perquè a casa els deurien tractar amb violència. Mentida. En la vida els hi he aixecat la mà, a cap.
I per arran que li talli les ungles anem tots assenyalats com si en comptes de bebès criéssim gats. Es un dimoni amb la cara de no haver trencat mai un plat.
Que hi farem.
Sabia de la ràbia que se sent quan al recollir-los a l’escola la senyoreta t’explica que va assenyalat perquè el tal li ha fet un ronxo. Ara pateixo en carn pròpia la vergonya de que et mirin amb els ulls acusadors.
Si us hi trobeu, sigueu piadoses.
Tingueu present que d ´un dia a l’altre podeu mudar de víctima a botxí.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 98. Plou
Plou.
Plovia aquell dia també.
El cotxe de la meva mare era gran. O potser no. Potser era jo qui era molt petita.
El seients d´escai guardaven un segon la calor del palmell de la meva ma i desprès tornaven a ser freds. Feien olor de goma vella.Em marejaven.
Clec. Clec. Clec. Resaven els parabrises. Aquells bastonets. Un empaitava l’altre, mai s’atrapaven del tot. Es plegaven i milers de gotes que petaven com crispetes tornaven a esquitxar el vidre. L’aigua feia camins lliscosos que s’unien capritxosos. M’amagaven. A fora tot era, gris, brut i moll.
Però jo estava allà, amb la meva mare. No em podia passar res.
Ella conduïa la maquina que ens portava. Valenta i sabia. Tocava les palanques i els pedals i a mi em venia la son.
Sonava la radio.
Un senyor cantava una cançó a la seva filla.
La mare la sabia i jo una mica també. La acompanyava en la tonada.
“ de niññññaaa a mujeeeeer”
Em venien calfreds i en feia mal al empassar.
Ella no em deia res però jo sabia que m’espiava. Bellugava el mirallet fins que em trobava.
No m´agradava aquella musica.
Era una musica trista que sempre que l´escoltavem la feia plorar
Segueix infantesa | Comentaris (4)Num. 97 Els fills i la parella
Els fills son una conseqüència natural de la parella. El resultat.
Sense nus no pots fer el llaç. Si ho fas al revés, no te´n sortiràs. I ja cal que procuris que el nus sigui consistent perquè sinó el llaç pot acabar amb la corda sencera.
Fan por les estadístiques de separacions matrimonials en pares de bessons. I jo sé perquè.
Els fills son una proba de foc per qualsevol parella, així que imagina si aquesta ve doblada.
El secret, el meu secret, és la paciència i la tolerància. Saber que son situacions temporals i passatgeres.
Homes i dones som diferents. I a vegades cal que arribis al primer any de vida dels teus nens per descobrir-ho.
Diferents, amb distintes necessitats. Ens em d’avenir per les dues parts. I això no ens fa culpables de res. Som com som. Acceptem-los a ells i acceptem-nos a nosaltres mateixes.
De convertir-te en pare a convertir-te en mare, dista un univers i ser la mare i la dona perfecte és, com a mínim, una utopia. Però igual d’impossible com tenir el marit ideal; el millor pare, el millor amic, el millor amant.
No es important, resulta que els paradisos son fets d’imperfeccions. El mon es imperfecte. El ser humà es imperfecte. No hi ha d’haver lloc pels remordiments.
En la família i en la vida estimar i que t’estimin, que no és poc, sol ser suficient per a que tot rutlli com ha de rutllar.
Segueix obligacions matrimonials | Comentaris (4)