octubre 21st, 2009
Num. 97 Els fills i la parella
Els fills son una conseqüència natural de la parella. El resultat.
Sense nus no pots fer el llaç. Si ho fas al revés, no te´n sortiràs. I ja cal que procuris que el nus sigui consistent perquè sinó el llaç pot acabar amb la corda sencera.
Fan por les estadístiques de separacions matrimonials en pares de bessons. I jo sé perquè.
Els fills son una proba de foc per qualsevol parella, així que imagina si aquesta ve doblada.
El secret, el meu secret, és la paciència i la tolerància. Saber que son situacions temporals i passatgeres.
Homes i dones som diferents. I a vegades cal que arribis al primer any de vida dels teus nens per descobrir-ho.
Diferents, amb distintes necessitats. Ens em d’avenir per les dues parts. I això no ens fa culpables de res. Som com som. Acceptem-los a ells i acceptem-nos a nosaltres mateixes.
De convertir-te en pare a convertir-te en mare, dista un univers i ser la mare i la dona perfecte és, com a mínim, una utopia. Però igual d’impossible com tenir el marit ideal; el millor pare, el millor amic, el millor amant.
No es important, resulta que els paradisos son fets d’imperfeccions. El mon es imperfecte. El ser humà es imperfecte. No hi ha d’haver lloc pels remordiments.
En la família i en la vida estimar i que t’estimin, que no és poc, sol ser suficient per a que tot rutlli com ha de rutllar.
octubre 22nd, 2009
Paulina diu :
Es verdad lo que dices.. Insisto, y quizá me vuelvo pesada.. QUE VALIOSO SERIA TODO ESTO SI ESTUVIERA EN CASTELLANO.. quizá lo digo por interés personal, pero hay tanta gente al otro lado del océano que podría vivir un poco de esta experiencia… Son mundos tan parecidos.. Me gusta mucho la extructura y el concepto de las vivencias y como las cuentas.. Yo solo apuesto por una cosa diferente a la paciencia.. LA PACIENCIA ES LARGA Y MUY PESADA.. En el caso de una madre (como yo) de un solo niño que además ya está bastante grande, esto no tiene mucho valor.. En las madres de gemelos y más de dos pares, si que toma mucha más valides. NO ME GUSTA TANTO LA PACIENCIA.. y viendo tu ejemplo.. ME GUSTA MAS LA PALABRA SABIDURIA.. esa si que se ajusta más a esta entrega…
octubre 27th, 2009
Anna diu :
Hola Joan, em perdonaràs que, per lo personal que és, no publiqui el teu ultim comentari. Es curiòs, però no recordo gens el que m´expliques. Per que vegis quines coses té la memòria humana i lo irracional i selectiva que es a vegades. Una abraçada.
octubre 30th, 2009
Joan Ginàs. diu :
Hola Anna,
Els comentaris que et faig són ben bé per compartir vells records amb tú, ah!!!, per cert m´estan sortint molts, ja que van ser uns anys molt macos de la infantesa i adolescència. suposo que és degut a llegir les teves págines i que vem anar a Yeba aquest estiu. Està tot molt canviat amb aquell poblet!!!. Ah!!! per cert l´Emília té vertígen i ho va passar una mica malament per la pista, je, je ,je volía vaixar del cotxe i baixar a peu!!!.
Referent a que el teu bloc sigui per dones, es molt relatiu. Els homes també som pares i també ens agrada saber com es senten les nostres companyes quan arriven els fills. A mi amb va bé ja que ens estem preparant per ser pares, en adopció internacional, com t´ havía comentat.
Hei!!!, lo que t´he comentat del Jaume a Yeba, va ser el primer que amb va venir al cap quan vaig llegir aquest capítol. Segur que el Jaume o el teu pare se´n recorden.
Una abraçada!!!.
Joan Ginàs.
novembre 3rd, 2009
Anna diu :
No cal que et digui que hi estàs convidat sempre a explicar-me a mi i als qui ens llegeixen el que et sembli del teu passat, del teu present i del teu futur. Ja he dit altres vegades que aquest bloc té tantes visites pels meus articles com pels comentaris que s’hi afegeixen i això es gracies a gent com tu que es deixa anar sense manies. M’agrada el que dius de la teva curiositat per saber el que sent una dona i la maternitat. Explica-ho a les teves amistat masculines!!!! Si no ens coneixem, homes i dones, difícilment ens podem entendre. Res, segueix per aquí i moltíssima sort amb els tràmits d’adopció.
març 24th, 2010
merce cuyas diu :
Hola Anna, torno a ser Mercè la mare del Paul i l’Eric. En resposta a l’article sobre les responsabilitats del matrimoni. Ultimament molts amics meus s’estant separant i veig el que pateixen els fills. Cada dematí quan hem llevo i veig els nens com es tornen bojos amb els seu pare o daddy, com li diuen ells, hem recordo a mi mateixa que el meu ordre de prioritats ha de ser primer el meu marit, després els meus fills i tercer la feina. Com puc privar als meus nens de viure amb el seu pare dia dia? se que les separacions son molt dificils peró desde aquí fai una crida a totes les dones que treballin per el seu matrimoni, que lluitin per superar els problemes DEMANANT AJUDA!Nosaltres varem tenir bastants problemes el primer any i amb l’ajuda d’una psicologa ho hem superat. els nostres fills es mereixen tant l’amor d’un pare com d’una mare.
març 30th, 2010
Carmen diu :
SANTA PACIENCIA… sí i molta s’ha de tenir. Jo he passat els 11 primers mesos de vida de les meves filles convivint 24 hores amb el seu pare perquè treballa a casa.
Mai no ens haviem discutit tant com durant aquest temps.
Ara he tornat a la feina i tot comença a semblar-se a abans.
Si hem superat aquest any, crec que no hi haurà res que ens pugui separar.
Aprofito per dir-li que l’estimo MOLTÍSSIM!