Num 96. Anècdota (continuació i final)
Quan es va encendre el motor, a la radio sonava la ultima cançó de la Shakira.
Enduta per las sensacions, vaig augmentar el volum de l’aparell i al mirar pel retrovisor la part posterior del cotxe, em va semblar, per moments, que en comptes de dur cadiretes de bebès, al seients del darrera s’hi apilaven tota una cort de musics i instruments. El meu vehicle era una festa i jo l’artista invitada.
Posseïda pels udols de la lloba, aferrada al volant, em va fer la impressió que fins i tot se m’estilitzava el bunyol. Podia un pentinat reduir centímetres de cintura?
Es a dir, la teràpia funcionava i la meva auto- estima en començava a notar els efectes.
Acabava just de girar la cantonada quan del portal d’un edifici sortia un noi.
Jove, repentinat, bronzejat, i elegant. Tipus Cloney a la catalana.
Jo i el meu festival ja el vam veure de lluny. Al passar pel seu costat el vaig mirar desinteressadament i ell, per sorpresa meva, va quedar com petrificat. De debò.
Espantada i admirada, encantada de mi mateixa i de poder encara produir tal impressió en algú, vaig notar com si una massa freda em glopegés el pit i tot seguit una escalforeta de satisfacció i orgull. Instintivament vaig posar el colze a la finestreta i inclinant el cap amb coqueteria vaig deixar que tota la mata llisques per la meva espatlla com una onada de pel que el vent que entrava feia ballar. Vaig riure amb prepotència, quan, pel mirallet vaig veure que uns segons desprès encara seguia allà, quiet, igual, palplantat al mig del carrer.
Però aleshores tot es va trencar.
La botzina estrident d´una furgoneta em va fer malbé, em va rebentar el globus.
Mareta meva quina vergonya!!!
Encara no sé ni perquè ho explico.
Aquell conductor del que em va semblar un vehicle de mudances, tenia la cara d’un color vermell-granatòs, pres per la ira, li tremolaven les parpelles i em va semblar apercebre el seu polze en la vena del coll, quan es va col.locar al meu costat.
Cridava i gesticulava i no feia més que ensenyar-me, amb un dit índex llarg i boterut, la senyal que deia que estava anant contra-direcció.
- Senyora!! – senyora!!!!
A fer punyeta els musics.
De les suors, que em van sortir dos rinxols a les patilles. Instantanis.
Per no parlar del Cloney. Ara s´enten que es quedés al·lucinant.
I es que a sobre, a sobre, a més a més d’escridassar-me sense miraments, em va dir senyora.
Senyora. “Vaya tela.”
Segueix anècdota | Comentaris (2)Num 95. Anècdota
En aquesta fase que estic ara, mirant de re-mimar el meu jo, vaig anar a la perruqueria.
O era un dia especialment clar, o, de tant de temps tancada a casa posant termòmetres i fent bafs d’eucaliptus que els ulls em feien ganyotes. Ben bé com si m’acabessin de donar la condicional. Mes desorientada que el Novita sense el Doraimon però amb la mateixa excitació de quan em va tocar el premi del Colaget.
Sabia que era una ximpleria i, per això, vaig procurar dissimular l’expressió de “avui es un dia extraordinari”quan la noia em va prendre la bossa per posar-me la bata rosa.
Ho vaig trobar car, per la falta de costum, suposo, però hagués pagat el doble si m’ho haguessin demanat. El resultat era el de menys. Quin plaer que estiguin per tu ni que sigui pagant.
Vaig deixar que em regalessin les orelles sense cap mena de pudor. Que afalaguessin el color dels meus ulls, de la meva pell i el volum dels meus cabells. Que em diguessin que era simpàtica, que no aparentava l’edat i que m’admiraven per ser tan valenta de tenir 4 fills (com si ho hagués fet expressament de tenir-los a pars!!) Parlaven de mi i ves a saber si algunes d’aquestes coses les creien de veritat, perquè no?. Com fos que vaig sortir d´allà amb el pit mes inflat que el superman i la melena onejant al vent.
A l’exterior, tots els rajos de sol m’il·luminaven a mi.
Quan al meu darrera es va tancar la porta em vaig quedar quieta. Em calia prendre consciencia de la meva nova aparença. De tant en tant un ble de cabell em picava la galta i m’embafava els narius amb olors cosmètics.
Ignorant els miratges dels aparadors, que tenen la mania d’insultar-me amb una imatge que no mereixo, veient-me de dins cap a fora, que es com a mi m´agrada veure´m, em vaig trobar preciosa. Com una cantant de moda, una actriu de portada, la protagonista d’un anunci de xampú.
Tant contenta, que, malgrat que començava a refrescar, vaig agafar el cotxe, vaig abaixar la finestra, i, estirant el coll llarg vaig posar-me a conduir amb la mirada altiva i descarada i somrient amb seguretat al carrer i la gent.
(continua….)
Segueix anècdota | Comentari (1)Num 94. Altres coses
Fa temps que he desterrat de mi la impressió de que hi ha coses que se m’escapen. Altres coses. Coses diferents a ser mare.
Si que hi ha moments que estic tipa de parlar de nens. Com si no existís res més. Hi ha ocasions que fujo de la gent que no em proporciona altres temes de conversa i també m’obligo a oferir als que m’envolten distintes besants meves. Però costa. Quan els nens son petits, costa molt.
M’agrada pensar que m’he tirat a una piscina i per ara, solament, per bussejar. Ja em va passar amb els grans. Només em cal sortir a la superfície i nedar, com tothom. Tot arribarà.
T’ho dic per si et passa.
No hi ha res perdut.
Som el que tenim i ser més desgraciat o mes feliç no depèn del que has deixat de fer sinó de la teva capacitat de treure’n partit del que fas. Enganxa un somriure a les adversitats i les transformaràs.
Allunya les ambicions que no pots assumir.
Com algú va dir, tingues cura dels teus pensaments no vagi a ser que es converteixin en un destí que en realitat no desitges.
Les millors estones estan per venir.
I encara que la manca de llibertat et contragui, et torni menuda i tupida, creu-me, molts d’aquells que disposen de tots els segons de la seva vida, t’envegen.
Segueix convertir-te en mare | Comentaris (2)Num 93. A veure si, entre avui i demà, fa el tomb.
La Marianna es la meva pediatra. Bé, la dels meus fills. Fa 10 anys que la conec, els mateixos que fa que ella em pateix a mi i als mocs dels meus cadells.
Quan la projecto mentalment, la veig amb la bata blanca i la escolto dir això: – a veure si, entre avui i demà, fa el tomb.
Quantes vegades a la vida ho deu haver dit??
A mi i a tantes, perquè, en bessonades o no, el primer any de guarderia, excepcions a part, que, com amb els còlics, sempre n’hi ha, el primer any de guarderia et toca pagar per tenir-los a casa.
Si en els seus primers mesos de vida no se t’havia passat pel cap abandonar-los, ara, quan les nits en blanc i els plors enfebrats et trauran de polleguera, quan, “l´aparatet ditxòs” t’avisarà i et ferà alçar per deambular com un zombie amb les mans plenes de xeringues de colors, ara, repeteixo, els instints maquiavèl·lics et tornaran a dominar: Que bonic quan, a les tres de la matinada, el toques i notes com bull. Quan li dones el dalsy i l’escup.
La famosa frase, vomitiva ja, de que: – que li deu passar? T’acompanyarà, intermitentment, vint-i- quatre hores, penjant de la llengua i del cervell, de les orelles no, perquè hi tens l’oïda ocupat, connectat, a la seva respiració. Amor de mare o una penitencia?
I ho saps, i ho sé. Que són tres dies d’antitèrmics, caigui qui caigui, uns dies més si t’atreveixes amb la homeopatia i si, desprès, no fa el famós tomb, caldrà donar-los antibiòtic.
Però, que vols que et digui, no m’amoïno intencionadament. No he après de l’experiència i per aquest motiu tampoc puc evitar-ho. Cada vegada que un dels meus fills esta malalt em temo el pitjor.
Una “llaga” a l’estómac em sortirà…qui em manaria a mi!!!
Segueix nens malalts | Comentari (0)Num 92. Intercomunicadors
Per definir-ho d’una manera rapida i senzilla, podríem dir, a veure que us sembla, per exemple, que són uns aparells moderns, aparentment inofensius, que es fan servir per poder escoltar els bebès quan no són al mateix lloc que tu.
En el moment que ets a la botiga triant, encara panxuda i innocent, ni t’imagines del que estàs fent en realitat. Tu penses, oi que bé! M’estic comprant unes orelles de 20 metres amb inhibidor de freqüències!!! Ja no haure de patir més, serà com si dugués els nens tot el dia al damunt. Però desprès, ai desprès!,
Aquell trastot es converteix en la teva obsessió; que si se t’espatlla a mitja nit, ja no dorms, que t’enduus allà on vas, sigui a la terrassa o al wàter i que no deixes de mirar estiguis sopant, discutint, rient o cantant. De veritat ens fa tanta falta?
I ho pregunto jo, la burra de mi, que els faig servir encara. Però, es que ja ho sé que no ens fa tanta falta. Ja ho sé.
I sinó, com s’ho feien abans ?
Desprès de haver parit, els nens ja no s’han de dur més tot el dia al damunt.
A veure si es normal que ens haguem de despertar a les tres de la matinada sobresaltats i amb taquicàrdies perquè un dels bebès s’ha tirat un pet i l’altra li riu la gracia
Oi que no? Eh que es de rucs?
Doncs a mi m’ha passat.
Com diu el meu home: – son ganes de martiritzar-se!!!
Segueix obsessions | Comentari (1)