octubre 22nd, 2009
Num 98. Plou
Plou.
Plovia aquell dia també.
El cotxe de la meva mare era gran. O potser no. Potser era jo qui era molt petita.
El seients d´escai guardaven un segon la calor del palmell de la meva ma i desprès tornaven a ser freds. Feien olor de goma vella.Em marejaven.
Clec. Clec. Clec. Resaven els parabrises. Aquells bastonets. Un empaitava l’altre, mai s’atrapaven del tot. Es plegaven i milers de gotes que petaven com crispetes tornaven a esquitxar el vidre. L’aigua feia camins lliscosos que s’unien capritxosos. M’amagaven. A fora tot era, gris, brut i moll.
Però jo estava allà, amb la meva mare. No em podia passar res.
Ella conduïa la maquina que ens portava. Valenta i sabia. Tocava les palanques i els pedals i a mi em venia la son.
Sonava la radio.
Un senyor cantava una cançó a la seva filla.
La mare la sabia i jo una mica també. La acompanyava en la tonada.
“ de niññññaaa a mujeeeeer”
Em venien calfreds i en feia mal al empassar.
Ella no em deia res però jo sabia que m’espiava. Bellugava el mirallet fins que em trobava.
No m´agradava aquella musica.
Era una musica trista que sempre que l´escoltavem la feia plorar
octubre 22nd, 2009
Joan Ginàs. diu :
Hey Anna!!!.
Al llegir-te aquest capítol m´has fer agafar esgarrifances, he recordat quan el pare conduïa i sentía a l´hivern aquella fredor al seïents d´escai d´aquells 4×4 construïts d´alumini dels anys 70´s, sense calecfacció, els quals entrava l´aire fred per tot àrreu. Sí, m´has fet enrrecordar també de l´olor de goma podrida del seu interior també amb marejaven com a tú. Ara penso amb el meu pare molt més jove que jo i amb tres fills…!!!.Ara penso…, quan ell tenia ara la meva edad, i jo amb 11 anyets ja li demanava una moto…!!!. Sí, també he pensat igual que tú quan anaves amb la teva mare amb el cotxe i ella plorava quan cantaveu la cançoneta…
El temps passa i no és pot parar amb res, físicament ens fen vellets i el nostre caparró sembla que sigui encara jove!!!.
Una abraçada molt forta per la teva família i tú!!!.
Records.
Joan Ginàs.
octubre 23rd, 2009
Anna diu :
Hola Joan, me´n alegro d´haver.te ajudat a recuperar records.
Gracies per seguir per aquí. Tu fas que no sigui cert el mite de que aquest és només un bloc per dones.
octubre 23rd, 2009
Marisol diu :
Hola,
També a mi, m`has fet recordar coses de la meva infància. I… parlant de la radio, recordo aquelles tardes d`estiu, a casa de la meva àvia, quan a les quatre de la tarda, a totes les radios del veinat, s`escoltave una veu que deia: Lucecitaaaaa!!!
Era l`hora de la novel.la, jo m`aburria i sortia al terrat a jugar, perquè si hem quedaba a dintre del pis, havía de mantenir silenci absolut. Però de totes maneres, no podía fujir d`aquelles veus, era estiu, i la calor intensa, les finestres eran obertes i crec que es podíen escoltar aquelles veus a tot el barri.
octubre 25th, 2009
RAQUEL diu :
Hola Anna!
Ostres! Es fort això dels records, jo estic descobrint que realment tinc molc pocs records de la meva infantesa, curiós el cap , esborra molt fàcilment parts de la vida….
Ens veiem!!!
Una abraçada
gener 28th, 2011
Assumpta diu :
Molt bones Anna!
Doncs a mi m’has fet recordar els viatges interminables cap a Calafat, tots sis a dins el cotxe, el meu germà gran de copilot (era el més mogut) els altres al darrera, amb la mare al mig i el petit estirat a la falda pq s’adormís. La mare ens donava trocets de pa amb tomàquet amb una miqueta de pernil dolç per no fer molles.
De fons molt sovint sonava aquell caset amb cançons i contes que ja sabiem tots de memòria però ens encantava.
Quins records!
Una abraçada.
gener 28th, 2011
ana diu :
Uff, jo tinc un record de la cançó del Julio Iglesias. Jo tinc un any menys que la Chábeli, i pensava: “si el meu pare fes una cançó per cantar-li al món que m’ha vingut la regla, em moriria!!!” Em feia tanta pena, aquella nena d’ulls axinats
Preciós relat, Anna. Gràcies per compartir-ho. Un petó
gener 28th, 2011
Mireia diu :
Els dies de pluja porten records eh! Per mi eren uns dies fantàstics perque el meu pare em venia a buscar a escola. Jo sempre tornava caminant, però quan plovia apareixia ell, amb un paraigües negre enorme i jo el veia com un cavaller que em venia a rescatar. És un dels records mes preuats que en tinc!