Num 50. La família
Casa meva, on visc, i casa dels meus pares, on vivia.
La meva habitació es el lloc on dormen els nens quan van a casa dels avis, de mi, només queda la foto de comunió a la tauleta de nit.
On dormo avui és l’habitació dels pares. I l’habitació dels meus pares, on dormen els avis.
Jo, soc la mama i la mare és ara l’avia, la iaia.
El papa, és el papa!!, es clar. Quan hi ha els nens i quan no hi son, desprès de deu anys, se’m fa estrany cridar-lo pel nom.
El meu pare es l’avi. L’avi Jordi. Fins hi tot pels seus amics.
I la tieta Neus, la meva germana.
De tietes poques, però, de tiets en tenim un munt!!. Cadascun d´ells conserva el seu nom, precedit del títol, faltaria més: El tiet Marc, el tiet Albert…
Amb l’ecografia a les mans se’t fa impronunciable: -papa?, – mama? – avis? Amb el temps ni et sorprens explicant-te en públic: -dóna-li la maneta al tiet.!
Reorganitzacions naturals.
A quasi totes les cases passa.
L’avi Jordi, el meu pare, ( en la seva línia) va respondre així quan li van preguntar que sentia havent-se convertit en l’avi:
- - Està bé. M’agrada. Si hagués de dir alguna cosa, potser l’únic inconvenient seria que ara em fan dormir amb la iaia
Menys la meva mare,…, tots vam riure molt.
Segueix convertir-te en mare | Comentari (0)Num 49. Intimitat
M´agrada estar sola. Es una de les meves rareses.
Embolicar-me de silencis, trenant pensaments, observant, en l’anonimat, la vida.
Com la nena que carregada amb les joguines que estima s’amaga sota el llit per fruir del que es seu.
M’encanta encetar llargues converses que no porten enlloc. Parlar per parlar. Fer-li burla al temps, deixant-lo passar com si en tinguéssim de sobres.
Enyoro escollir els moments en comptes d’aprofitar-los. Ho enyoro tant!
Tenir intimitat i compartir amb qui jo vull. Arribar i asseure’m. Explicar sense sorolls, sense interrupcions, sense orelles forasteres que escolten i jutgen.
Viure a casa meva sense demanar permís.
Compartir amb la parella qualsevol estat d’ànim sense la pressió d’estar observada de reüll. D’haver de reprimir-me. D’haver de guardar per desprès “quan estiguem sols” secrets que, sense voler, oblido.
Sento a faltar no haver de donar explicacions.
Per mi, el preu mes alt que he hagut de pagar pel fet de tenir fills: Renunciar a la privacitat.
Però amb dos, almenys el primer mig any, es impossible. Envoltar-te d’ajudes es qüestió de supervivència.
Ho sé perquè ja ho he viscut una vegada. Fa deu anys.
I sé també que es temporal.
Igual que es una sort comptar amb algú, també es molt lícit protestar perquè envaeixen el teu espai. Ni que sigui una invasió de bona fe.
Com que aquest blog es el meu “pensil” i el faig servir com vull, avui, m’ha vingut de gust queixar-me.
Segueix tenir bessons | Comentaris (5)