Num 49. Intimitat
M´agrada estar sola. Es una de les meves rareses.
Embolicar-me de silencis, trenant pensaments, observant, en l’anonimat, la vida.
Com la nena que carregada amb les joguines que estima s’amaga sota el llit per fruir del que es seu.
M’encanta encetar llargues converses que no porten enlloc. Parlar per parlar. Fer-li burla al temps, deixant-lo passar com si en tinguéssim de sobres.
Enyoro escollir els moments en comptes d’aprofitar-los. Ho enyoro tant!
Tenir intimitat i compartir amb qui jo vull. Arribar i asseure’m. Explicar sense sorolls, sense interrupcions, sense orelles forasteres que escolten i jutgen.
Viure a casa meva sense demanar permís.
Compartir amb la parella qualsevol estat d’ànim sense la pressió d’estar observada de reüll. D’haver de reprimir-me. D’haver de guardar per desprès “quan estiguem sols” secrets que, sense voler, oblido.
Sento a faltar no haver de donar explicacions.
Per mi, el preu mes alt que he hagut de pagar pel fet de tenir fills: Renunciar a la privacitat.
Però amb dos, almenys el primer mig any, es impossible. Envoltar-te d’ajudes es qüestió de supervivència.
Ho sé perquè ja ho he viscut una vegada. Fa deu anys.
I sé també que es temporal.
Igual que es una sort comptar amb algú, també es molt lícit protestar perquè envaeixen el teu espai. Ni que sigui una invasió de bona fe.
Com que aquest blog es el meu “pensil” i el faig servir com vull, avui, m’ha vingut de gust queixar-me.
Seguiment tenir bessons | Comments (5)5 Contestes to “Num 49. Intimitat”
Ves a una contesta
doncs si , el silenci…. uff ja també l’enyoro un munt!!!!!!!fins i tot el meu marit que a fora de casa no parla… a dins no calla!!! i els nens …. aquests no callen ni a dins ni a fora de casa . be ja arribará un dia en que tindrem mes silenci del que desitjem la vida es aixi de divertida
apa fins una altra
gracies per seguir per aquí….
I tant! Dos cares de la mateixa moneda: l’ajuda necessaria i l’invasió del teu espai. Jo busco la manera de fer-m’ho sola (el meu marit plega tard a les nits) però crec que encara em queda una mica… just ara un s’aguanta sentat i l’altre comença a gatejar. Necessito trobar la manera d’estar-me sola amb tots dos perque sovint tinc la sensació de que casa meva és una rambla. Però banyar-los, donar-lis el sopar, i fer la rutina d’anar a dormir sempre va de la mà amb plors, alguna vomitona, algún que no vol menjar… seré capaç aviat de fer-ho tot sola?
Seras capaç, no ho dubtis. Ells progressen molt rapidament i tu també. T´en feras creus….
Irene…jo sempre he estat sola, el meu marit treballa pel matí quan ells dormen marxa i al vespre a quarts de deu torna…pit, jocs, menjar, canvis, banyades, cançons…tot ho he fet jo soleta. La meva mare que viu a 1000 km de distància em ve a veure un cop al més i en tinc unes ganes!!!!
A vegades m’han preguntat que com m’ho he fet…doncs no ho sé…però no ho sabria fer de cap altra manera.
Hi ha gent que no pot amb un…i jo estic feta per tenir-ne dos.
Jo sempre havia dit que com que tinc dos braços i dos pits, podia tenir bessons …ara veig que necessito 4 braços. Però quan no tens ningú…només els teus fills t’inventes coses per tirar endavant…jo he tirat mà dels portanadons…són molt pràctics.