Num. 97 Els fills i la parella
Els fills son una conseqüència natural de la parella. El resultat.
Sense nus no pots fer el llaç. Si ho fas al revés, no te´n sortiràs. I ja cal que procuris que el nus sigui consistent perquè sinó el llaç pot acabar amb la corda sencera.
Fan por les estadístiques de separacions matrimonials en pares de bessons. I jo sé perquè.
Els fills son una proba de foc per qualsevol parella, així que imagina si aquesta ve doblada.
El secret, el meu secret, és la paciència i la tolerància. Saber que son situacions temporals i passatgeres.
Homes i dones som diferents. I a vegades cal que arribis al primer any de vida dels teus nens per descobrir-ho.
Diferents, amb distintes necessitats. Ens em d’avenir per les dues parts. I això no ens fa culpables de res. Som com som. Acceptem-los a ells i acceptem-nos a nosaltres mateixes.
De convertir-te en pare a convertir-te en mare, dista un univers i ser la mare i la dona perfecte és, com a mínim, una utopia. Però igual d’impossible com tenir el marit ideal; el millor pare, el millor amic, el millor amant.
No es important, resulta que els paradisos son fets d’imperfeccions. El mon es imperfecte. El ser humà es imperfecte. No hi ha d’haver lloc pels remordiments.
En la família i en la vida estimar i que t’estimin, que no és poc, sol ser suficient per a que tot rutlli com ha de rutllar.
Segueix obligacions matrimonials | Comentaris (4)Num 88. Estat hipnòtic
Al conduir el cotxe, si em preguntes, pot ser que no recordi exactament el trajecte que acabo de fer. Vaig sentir en un programa de radio que, de vegades, quan fem feines molt mecàniques, entrem en una espècie de estat hipnòtic. També et passa alguna cosa semblant quan reps emocions fortes, de les que et costa digerir,.
Els bebès ja han fet l’any i quan miro de recordar els mesos enrere, d’ençà que ho vaig saber fins ara, em sembla haver-los viscut com en un somni; borrós, estrany, llunyà i aliè. Mes que res, aliè.
Molts cops m’he llevat al dematí pensant que no era veritat.
Que soc mare de dues bessonades. Que tinc quatre fills.
Tot i que les coses han canviat, i molt, d’ençà que van arribar. ( Ells mateixos, han passat de ser dos carquinyolis sobrats de pell a un parell de melonets rosats i rebotits.)
Malgrat que, com el joc de les cadires, hem après a fer-nos lloc amb el poc espai que ens quedava sense haver de fer fora a ningú.
Fins i tot amb aquest cistell d’experiències noves que hem omplert, encara ara, avui mateix, si algú s’empenyés a fer-me creure que res ha passat en realitat, us ho dic seriosament, al cap d’unes hores, per poc que s’esforcés, aconseguiria convèncer-me.
Segueix convertir-te en mare | Comentari (0)