juliol 8th, 2009
Num 88. Estat hipnòtic
Al conduir el cotxe, si em preguntes, pot ser que no recordi exactament el trajecte que acabo de fer. Vaig sentir en un programa de radio que, de vegades, quan fem feines molt mecàniques, entrem en una espècie de estat hipnòtic. També et passa alguna cosa semblant quan reps emocions fortes, de les que et costa digerir,.
Els bebès ja han fet l’any i quan miro de recordar els mesos enrere, d’ençà que ho vaig saber fins ara, em sembla haver-los viscut com en un somni; borrós, estrany, llunyà i aliè. Mes que res, aliè.
Molts cops m’he llevat al dematí pensant que no era veritat.
Que soc mare de dues bessonades. Que tinc quatre fills.
Tot i que les coses han canviat, i molt, d’ençà que van arribar. ( Ells mateixos, han passat de ser dos carquinyolis sobrats de pell a un parell de melonets rosats i rebotits.)
Malgrat que, com el joc de les cadires, hem après a fer-nos lloc amb el poc espai que ens quedava sense haver de fer fora a ningú.
Fins i tot amb aquest cistell d’experiències noves que hem omplert, encara ara, avui mateix, si algú s’empenyés a fer-me creure que res ha passat en realitat, us ho dic seriosament, al cap d’unes hores, per poc que s’esforcés, aconseguiria convèncer-me.