Num 16. de part…una altra vegada.
Els meus quatre fills han nascut per cessaria. Els dos primers, desprès de 12 hores de part, els segons en 10 minuts.
L’últim cop, però, la sensació de pànic era, com diria un amic meu, brutal.
Pitjor que amb els primers, molt pitjor.
Tremolava tant que em van haver de agafar entre dos per posar-me l’epidural.
Que li passava al meu cervell? On estava el problema? En el part o en lo que venia desprès?
Per costum patim innecessariament pel que ha de venir. Aquesta mania que tenim de preveure fa que una mala estona de 15 minuts duri setmanes. I, de vegades ni tan sols és una mala estona.
A mi se’m devia notar a la cara.
En la sala de parts, de tant en tant algú treia el cap per darrera de la meva muntanya abdominal i deia:
- - veus com no passa res?
Els esvoltava traginar. Sorolls de ferrallots i bosses que s’estripen. S’explicaven coses, reien. Per un moment vaig estar temptada de recorda’ls-hi que hi havia una ment enganxada a aquell cos.
- - Estàs bé, guapa? Va, ja queda poquet, aviat els tindràs aquí.
La infermera em va fer una moixaina i aleshores hi vaig caure.
Es veritat, se m’havia oblidat.
Les tenebres se’n van anar i va aparèixer la llum:
Aquell era el dia i el moment en que havia de conèixer els meus fills.
Segueix embaràs multiple | Comentari (0)Num 15. el part
Duri el que duri un embaràs sempre hi ha l’interrogant penjat al punt final.
-Arribaré a temps? Sabre entendre els senyals? Hauré de patir molt?
Les llegendes populars sobre el part son inesgotables. La morbositat de la gent, també. Sigui quina sigui la versió:
Part natural Amb epidural A casa En una banyera O fent la vertical.
Jo veia les dues maletetes, una rosa i l’altra blava,amb la robeta rentada a mà, ben planxadeta, preparades al rebedor per si arribava el moment, i tenia por. Molta por.
M’imaginava com un vedell lligada de cames i peus cridant com una boja amb tots els metges ensangonats i fent-me les meves necessitats a sobre. Quina vergonya, per l’amor de Déu!!
El primer cop estava tan atemorida, però tant, que vaig decidir anar contra natura i no parir. Si, si. Tan em feia ser un esser tridimensional de per vida. No volia passar per això.
I resulta, que el meu cos em va escoltar.
Les setmanes passaven i el ginecòleg al·lucinat se’n feia creus.
Però jo entrava i sortia de la consulta sense immutar-me. Sense mirar d’entendre el perquè de tanta preocupació.
Fins que un dia va dir:
- Potser, te l’haurem de provocar. Ja has sortit de comptes …sent dos…les placentes ….. perilla la teva salut.
Res dura eternament. Hi ha moments en la vida que no et queda mes remei que omplir-te d’aire els pulmons i afrontar el destí.
Segueix embaràs multiple | Comentari (0)