febrer 17th, 2009
Num 16. de part…una altra vegada.
Els meus quatre fills han nascut per cessaria. Els dos primers, desprès de 12 hores de part, els segons en 10 minuts.
L’últim cop, però, la sensació de pànic era, com diria un amic meu, brutal.
Pitjor que amb els primers, molt pitjor.
Tremolava tant que em van haver de agafar entre dos per posar-me l’epidural.
Que li passava al meu cervell? On estava el problema? En el part o en lo que venia desprès?
Per costum patim innecessariament pel que ha de venir. Aquesta mania que tenim de preveure fa que una mala estona de 15 minuts duri setmanes. I, de vegades ni tan sols és una mala estona.
A mi se’m devia notar a la cara.
En la sala de parts, de tant en tant algú treia el cap per darrera de la meva muntanya abdominal i deia:
- - veus com no passa res?
Els esvoltava traginar. Sorolls de ferrallots i bosses que s’estripen. S’explicaven coses, reien. Per un moment vaig estar temptada de recorda’ls-hi que hi havia una ment enganxada a aquell cos.
- - Estàs bé, guapa? Va, ja queda poquet, aviat els tindràs aquí.
La infermera em va fer una moixaina i aleshores hi vaig caure.
Es veritat, se m’havia oblidat.
Les tenebres se’n van anar i va aparèixer la llum:
Aquell era el dia i el moment en que havia de conèixer els meus fills.