febrer 16th, 2009
Num 15. el part
Duri el que duri un embaràs sempre hi ha l’interrogant penjat al punt final.
-Arribaré a temps? Sabre entendre els senyals? Hauré de patir molt?
Les llegendes populars sobre el part son inesgotables. La morbositat de la gent, també. Sigui quina sigui la versió:
Part natural Amb epidural A casa En una banyera O fent la vertical.
Jo veia les dues maletetes, una rosa i l’altra blava,amb la robeta rentada a mà, ben planxadeta, preparades al rebedor per si arribava el moment, i tenia por. Molta por.
M’imaginava com un vedell lligada de cames i peus cridant com una boja amb tots els metges ensangonats i fent-me les meves necessitats a sobre. Quina vergonya, per l’amor de Déu!!
El primer cop estava tan atemorida, però tant, que vaig decidir anar contra natura i no parir. Si, si. Tan em feia ser un esser tridimensional de per vida. No volia passar per això.
I resulta, que el meu cos em va escoltar.
Les setmanes passaven i el ginecòleg al·lucinat se’n feia creus.
Però jo entrava i sortia de la consulta sense immutar-me. Sense mirar d’entendre el perquè de tanta preocupació.
Fins que un dia va dir:
- Potser, te l’haurem de provocar. Ja has sortit de comptes …sent dos…les placentes ….. perilla la teva salut.
Res dura eternament. Hi ha moments en la vida que no et queda mes remei que omplir-te d’aire els pulmons i afrontar el destí.