Num 108 Dentista

En una revisió dels grans el dentista m’ha dit que l’hi haig de portar els petits.

Em pregunta si es renten les dents cada dia. Al·lucino. Que m’hagi de posar vermella perquè els grans no se les netegen bé, doncs d’acord, però amb els petits? Que diu ara aquesta dona!!

Si hi ha algun dentista per aquí, em disculparà, però no ho entenc. Entre massa i poc.

Reconec que no vaig començar a netejar les meves fins que vaig ser gran. A partir dels 12? No ho sabria dir.  Bé, periòdicament potser els 15. Que passa? Miro de ser sincera! Tampoc no em consta, ara que hi penso,  que fos una costum massa estesa. No es que vulgui disculpar-me dient això, però d´entre els meus coneguts….bé, potser tinc mala memòria.

Parlaré del que sé. Els meus pares, per exemple, jo diria que l’hàbit els va venir cap els 40 i pico llargs, i,  si els avis fossin vius no sabrien ni que fer-ne amb una eina semblant.

Serà en el meu cercle, el fet de viure a províncies,  que era mes aviat “modernet el que en tenia costum i la majoria dels que ho feien, ho feien malament.

Ara, que això ens ha estalviat alguna caries de més? Segur. No dic que no. Però el meu pare ha complert el 67 sense ni un sol “empast”  i  això que ell més aviat glopeja que no pas es raspalla.

No cal fer-ne un gra massa. Que les dents s’han de netejar, es clar! Però primer espera’t a que surtin.

Mira, nosaltres, de petits,  a casa, tampoc ens dutxàvem a diari. Si que érem marrans!! El diumenge i prou.

Comptant que no existien les tovalloletes i que quan omplíem la banyera ens hi ficaven als tres.

I, ves per on,  resulta que, avui, desprès de recomanar per  activa i per passiva els banys de cada dia doneu-nos senyor, ara  ens diuen que es perjudicial per la pell, que n’hi ha prou amb un sol cop per setmana i, a poder ser, no t’ho perdis, sense sabó. A veure qui ho entén. 

On s’ha vist!

Ma mare s’esgarrifa i això que no li he explicat encara lo del dentista.

I és que lo del dentista m’ha superat.

El que dèiem en el cap. 106, si ens ruixen perquè pugem l’escala, potser el mes coherent serà estampar-li  un mastegot al que aguanta la manega

Segueix obsessions | Comentaris (3)

Num 106. Perquè fem el que fem

 

Un dia vaig veure, no sé on, un experiment que em va fer pensar molt.

Hi tenien unes mones en un recinte tancat. Al bell mig,  una escala i a la punta de l’escala,  uns plàtans.

Cada vegada que una d’aquelles besties s’enfilava per agafar el menjar, els cuidadors la ruixaven amb aigua obligant-la a baixar.

Totes ho van provar i cap d’elles va ser capaç d’arribar-hi.  Al cap de poc o molt,  hi van desistir.

Evidentment que periòdicament els hi portaven menjar i també canviaven els plàtans quan es feien malbé. Però, al final, el que hi havia al cap damunt de l’escala era com si no hi fos.

Passat el temps, van introduir al recinte un nou individuo.

El mico, quan va veure els plàtans ni s’ho va plantejar. Fent boca, encegat, esglaons amunt.

Sabeu que va passar? La resta de mones el van escridassar i tibant-lo el van fer baixar.

Amb el nou vingut no va caldre fer servir l’aigua. Se’n va encarregar la comunitat.

L’estudi va durar anys i mai, mai més, no hi va haver una insurrecció. Cap altre va caure a la temptació. La qüestió havia esdevingut llei i la llei era inqüestionable.

Així va ser que les mones es van reproduir i van néixer també un parell de bebès que, peludets ells, corretejaven amunt i avall.

Feien les maleses que pertoquen; s’esbatussaven, es penjaven de les lianes, molestaven als adults…però, que curiós, tampoc ells van provar de trencar la llei.

Hi ha gaire diferencia amb l´home i qui diuen que és el seu antecessor? 

No sempre comprenem molt bé perquè fem el que fem.

Com  animals dotats d’una intel·ligència superior hi estem obligats a replantejar-nos-ho tot.

En aquest sentit crec que hauríem de procurar, sinó per la nostra, almenys si per la llibertat dels nostres fills i fer l’esforç de no imposar-los conceptes que hem mal après i que ens tornen porucs i manipulables.

Segueix obsessions | Comentari (1)

Num 92. Intercomunicadors

           

Per definir-ho d’una manera rapida i senzilla, podríem dir, a veure que us sembla, per exemple,  que són uns aparells moderns, aparentment inofensius, que es fan servir per poder escoltar els bebès quan no són al mateix lloc que tu.

            En el moment que  ets a la botiga triant, encara panxuda i innocent, ni t’imagines del que estàs fent en realitat. Tu penses, oi que bé! M’estic comprant unes orelles de 20 metres amb inhibidor de freqüències!!! Ja no haure de patir més, serà com si dugués els nens tot el dia al damunt. Però desprès, ai desprès!,

Aquell trastot es converteix en la teva obsessió; que si se t’espatlla a mitja nit, ja no dorms, que t’enduus allà on vas, sigui a la terrassa o al wàter i que no deixes de mirar estiguis sopant, discutint, rient o cantant. De veritat ens fa tanta falta?

            I ho pregunto jo, la burra de mi,  que els faig servir encara. Però, es que ja ho sé que no ens fa tanta falta. Ja ho sé.

            I sinó, com s’ho feien abans ?
            Desprès de haver parit, els nens ja no s’han de dur més tot el dia al damunt.

             A veure si es normal que ens haguem de despertar a les tres de la matinada sobresaltats i amb taquicàrdies perquè un dels bebès s’ha tirat un pet i l’altra li riu la gracia

             Oi que no? Eh que es de rucs?

            Doncs a mi m’ha passat.

            Com diu el meu home: – son ganes de martiritzar-se!!!

Segueix obsessions | Comentari (1)

Num 81. Malalta

M’he diagnosticat excés de responsabilitat.

Es la explicació que hi dono a aquesta mania  que tinc últimament.:

Em penso que estic malalta.

No una mica malalta, no. Greument malalta.

Serè honesta i diré, que no sempre, no a tothora. Algunes vegades me’n oblido, em despisto, d’altres crec que  potser si que estic sana , de moment, quan m’ho plantejo en serio em persegueix el terrible pressentiment de que per poc temps.

Des d’un parell de mesos enrere. Quan els bebès son apunt de fer un any i ja ho tinc controlat, ara que començo a desfruitar-los.

Que ho fa? Si de fer-me mal, no em fa mal enlloc, es una percepció. Una percepció amb molta “mala sombra”, sense fonament però que em té amargada i que em fa mirar-me al mirall amb una pena….

I em moriré sense que m’ho trobin, eh?, perquè jo no tinc temps ni de fer-me unes anàlisi, ni de demanar hora i menys encara de que em truquin, em facin anar a un despatx i que un metge amb la cara llarga em doni el condol i els resultats.

M’observo  i ai! si em trobo una piga que em sembla que no tenia… Em venen unes suors fredes i unes ganes de plorar!! Quina llàstima que em faig. No sé si ho podré suportar.

Deu ser que m’he fet tan imprescindible per tothom que la sola idea de que em pugui passar res em fa venir cagalera. Sinó no m’ho explico. Em diràs!

I el súmmum ja son les noticies exteriors:

La grip aviar o la contaminació d’amiant per la uralita. Per citar les dues que més m’han impactat.

Que quan surto amb els nens i trobo  quatre coloms junts fujo corrents com una trastocada, que no dic ni adéu a les altres mares que què se jo que deuen pensar, i, a més, procurant respirar amb la boca petita perquè no m’entri cap partícula malèvola. Uff que em marejo!. Un dia caure rodona. Ara que hi penso, em puc matar a mi mateixa per no respirar? Suposo que no.

 I lo de la uralita?  ”vaya tela”. No us ho explico per no contagiar-vos les meves obsessions. El tema te mala llet i n’hi ha una escampada . Per parar boja. Callo. Val més no saber-ho. Us asseguro que es millor  viure en la ignorància. No busqueu informació.

Així estic. Al proper que m’enviï un e.mail amb les ampolles d’aigua escalfades al cotxe o la Cocacola i el Red Bull, el denuncio.

I els nens? Que serà dels meus fills? M. imagino el meu home i la seva bona voluntat, vidu i infeliç, ai senyor, amb les quatre criatures reclamant-hi el que només la mare els hi pot donar. Me’ls veig abandonats a la mà de Deu. Els cinc.

Que serà d’ells i de mi? Amb lo viva que estic i lo morta que quedaré.

 I el mes dur de portar no es que un gra em sembli la punta d’un tumor, sinó, que m’ho haig de callar. Haig d’anar esgotant els meus dies sense que es noti. Perquè no els vull fer patir. El que hagi de ser serà, ja se sabrà en el seu moment.

Per això em deixo anar aquí. Em desfogo.

 Per un cop que mig l’insinuo a la mare pensant que m’entendria:

• - Quines ruqueries dius!! Ai vés!! Tu no estàs be del cap!

Ni acabar la frase vaig poder. Que pot haver més patètic que estar moribund i no inspirar compassió!

Be, d’acord. Potser no hi ha per tant.

Ja se’m passarà, no patiu. Si tot va bé, es clar…

Segueix obsessions | Comentaris (2)