juny 5th, 2009
Num 81. Malalta
M’he diagnosticat excés de responsabilitat.
Es la explicació que hi dono a aquesta mania que tinc últimament.:
Em penso que estic malalta.
No una mica malalta, no. Greument malalta.
Serè honesta i diré, que no sempre, no a tothora. Algunes vegades me’n oblido, em despisto, d’altres crec que potser si que estic sana , de moment, quan m’ho plantejo en serio em persegueix el terrible pressentiment de que per poc temps.
Des d’un parell de mesos enrere. Quan els bebès son apunt de fer un any i ja ho tinc controlat, ara que començo a desfruitar-los.
Que ho fa? Si de fer-me mal, no em fa mal enlloc, es una percepció. Una percepció amb molta “mala sombra”, sense fonament però que em té amargada i que em fa mirar-me al mirall amb una pena….
I em moriré sense que m’ho trobin, eh?, perquè jo no tinc temps ni de fer-me unes anàlisi, ni de demanar hora i menys encara de que em truquin, em facin anar a un despatx i que un metge amb la cara llarga em doni el condol i els resultats.
M’observo i ai! si em trobo una piga que em sembla que no tenia… Em venen unes suors fredes i unes ganes de plorar!! Quina llàstima que em faig. No sé si ho podré suportar.
Deu ser que m’he fet tan imprescindible per tothom que la sola idea de que em pugui passar res em fa venir cagalera. Sinó no m’ho explico. Em diràs!
I el súmmum ja son les noticies exteriors:
La grip aviar o la contaminació d’amiant per la uralita. Per citar les dues que més m’han impactat.
Que quan surto amb els nens i trobo quatre coloms junts fujo corrents com una trastocada, que no dic ni adéu a les altres mares que què se jo que deuen pensar, i, a més, procurant respirar amb la boca petita perquè no m’entri cap partícula malèvola. Uff que em marejo!. Un dia caure rodona. Ara que hi penso, em puc matar a mi mateixa per no respirar? Suposo que no.
I lo de la uralita? ”vaya tela”. No us ho explico per no contagiar-vos les meves obsessions. El tema te mala llet i n’hi ha una escampada . Per parar boja. Callo. Val més no saber-ho. Us asseguro que es millor viure en la ignorància. No busqueu informació.
Així estic. Al proper que m’enviï un e.mail amb les ampolles d’aigua escalfades al cotxe o la Cocacola i el Red Bull, el denuncio.
I els nens? Que serà dels meus fills? M. imagino el meu home i la seva bona voluntat, vidu i infeliç, ai senyor, amb les quatre criatures reclamant-hi el que només la mare els hi pot donar. Me’ls veig abandonats a la mà de Deu. Els cinc.
Que serà d’ells i de mi? Amb lo viva que estic i lo morta que quedaré.
I el mes dur de portar no es que un gra em sembli la punta d’un tumor, sinó, que m’ho haig de callar. Haig d’anar esgotant els meus dies sense que es noti. Perquè no els vull fer patir. El que hagi de ser serà, ja se sabrà en el seu moment.
Per això em deixo anar aquí. Em desfogo.
Per un cop que mig l’insinuo a la mare pensant que m’entendria:
- - Quines ruqueries dius!! Ai vés!! Tu no estàs be del cap!
Ni acabar la frase vaig poder. Que pot haver més patètic que estar moribund i no inspirar compassió!
Be, d’acord. Potser no hi ha per tant.
Ja se’m passarà, no patiu. Si tot va bé, es clar…
juny 5th, 2009
Joan Ginàs. diu :
Hola Anna,
T´entenc perfectament amb aquesta obsessió , pero la vida és molt maca per pensar amb aquestes obsessions.
No cal que anticipem moments que no han de arribar.
El meu cas, que coneixes d´aprop, de la Mare malalta, concretament durant 17 anys entre metges i Hospitals, ho vem portar com vem poder, vaig a apendre a cuinar, rentar la roba, anar a comprar com una experta “maruja”, i moltes coses més. També ella va aportar molt de la seva voluntat. Per poder anar de vacances tots al Pirineu es feïa ingressar a l´Hospital degut a que necessitava atenció 24 Hores. Va esser molt dur però ho vam superar.
També magradaria comentar que tampoc som ningú, jo per exemple un noi fort, valent, aventurer, que ha viatjat per el cinc continents i he estat varies vegades a l´Africa convivint i menjant amb els natius, qui ho diria que desde el 28 de Gener estic de baixa per malatía comuna. Al principi amb pensava el pitjor, (cancer,tumor),dos messos al llit donen per pensar molt i més si no t´endevinen el tractament, el cual a més em va fer efectes secundaris. Pero m´estic ensortint mica a mica,fins hi tot tinc contades les pastilles que m´he pres, aproximadament unes 700, jo que mai m´havia pres una pastilla, m´és tot un trauma. Espero que a final Juny pugui anar a trevallar!!!!
Es curiós, que quan et ve una de grossa a sobre, penses amb lo maca que es la vida quan et troves bé i no ho valores fins que t´hi troves.
Ara des d’ aquí et dono forces per poder tirar endavant i perque no pensis en un futur de malalatía que realment no vindrá mai. Ah!!!I si quelcom et fa mal, treu temps d’on sigui per anar al metge, que si jo hi hagués anat avans m’haguera estalviat molts patiments.
Records per tota la teva família, i en concret pensant en aquest capítol en la Carmeta, que quan anavem de vacances amb feia de mitja mare.
juny 6th, 2009
Anna diu :
Tinc una imatge de la teva mare. Es vella, confosa i segurament distorsionada.
La veia en un llit d´hospital, somrient. Els meus pares hi parlaven, el teu s´estava assegut a la seva bora. Era una dona molt guapa, d´aspecte fràgil i la pell blanca com el paper. En les meves projeccions infantils, una mena de bella dorment. Li costava respirar. En un moment determinat va dir una cosa que he recordat sempre i que, penso, és massa personal per explicar aquí. El que si puc dir, és que allò em va fer veure-la com una dona valenta que s´estimava molt als seus fills.
Tots tenim els nostres referents. A la meva cosina germana li van diagnosticar un càncer de mama quan el seu fill petit era un bebè de 9 mesos.
No te perquè tornar a passar. No podem viure amb l´angoixa de que vindran males noticies. Però un hi pensa. Sense voler. I si passa? Doncs, potser no ha de ser forçosament irremeiable. Pensar en positiu fa miracles.
Si al final resulta que de veritat és el pitjor del pitjor, doncs, mira, que hi farem. Tots venim al món amb data de caducitat. Per sort o por desgracia ningú viu eternament.
Procurarem deixar.nos de punyetes i fer l´únic que realment és a les nostres mans: Treure´n el màxim profit.
Una abraçada.