Num 84. Símptomes pre-menstruals
Em fan mal els pits i tinc el bunyol* inflamat.
Es divendres. A sobre.
Demà, festiu pels escolars. I per acabar-ho d’arreglar, els petits amb passa, enfebrats i “vomitosos”.
No tinc paciència ni per esternudar i tan sols m’acabo de llevar. A la punta del llit, el dia se’m presenta com un llarg camí d’espines, infinit, pedregós, i ple de sorolls descontrolats i irritants.
Si em pregunten en segones o si el to no es l’adequat, si veig que soc la única que moc el cul o si algú em fa broma del que considero molt seriós, si interpreto que ”s´escaquejen ” mentre suo la gota grossa mirant d’arribar a tot arreu. Com jo suposi que el que se suposa no es fa, o, em miren, em toquen, em parlen amb sinuosa agressivitat, aleshores, aneu al “tanto”, que entro en contacte amb la lava que es remou en els meus òrgans reproductius i l erupció pot esdevenir letal en qualsevol moment.
El Ton ha queixalat la Martina, La Martina trenca el plor i sembla que no respira, la Judit ha perdut la samarreta del xandall i em segueix avisant-me, insistint amb el palmell a l’esquena com si toques la pandereta,i, el Jaume, ell i la seva “patxorra”; – mamaaaa !! em crida estirat al terra, tant llarg com és, per explicar-me el que els passa a cada un dels seus germans, com si jo no m’adonés!!!. Que tinc els ulls, com les mosques, subdividits en quatre, per vigilar-los a tots a la vegada.
Estic la vorejant el desbordament.
Si no em ve avui …..deixaré de parlar. Val més.
Amb aquesta tensió a dins se m’afluixa la llengua i si la deixo solta…, sabent que ara sé coses que, de no estar així, normalment no les sabria, si ho dic com em ve, rebento jo i faig malbé a qualsevol que gosi acostar-se’m
No passa res. No passa rés. Es perquè m’ha de venir.
Que la realitat està distorsionada. Es un miratge. Així que erupcioni serà més fàcil.
Miraré de recordar que l’assassinat està penat. Amunt. Al carrer, que em toqui l’aire.
Hauré de rossegar els nens, els bebès i també l´inflor.. Deixaré el boto descordat i ja aniré pujant els pantalons a mida que vagin caient. Tranquil·lament. Des de fora no es veu res.
Però els aparadors, despietats, no me’n perdonen una. De que serveixen si no es veu el que hi ha dins?
El meu ventre, fins que no buidi, torna a tenir el graciós aspecte d’una gestant. I el collaret tan maco i que tan bé que em queia al mirall de l’ascensor, a la que camino, el medalló que hi penja a la punteta, se m’emparra com una cuca al damunt del bunyol.
No estic d´humor.
Pobre d´aquell que se li acudeixi avui mirar- me amb “aires tendres” , ni d´esquitllada , el medalló.
(*definició de bunyol art. Num.59)
Segueix obligacions inevitables | Comentari (0)Num 80. Les ungles
Els nens arriben a aquest món armats.
En l’evolució ens van caure els ullals però ens han quedat les urpes en forma de fibló a la punta de cada dit. Les portem incorporades al néixer. No sé el mes de gestació que es formen però em venen esgarrifances de pensar quines destroces podien haver-me fet per dins. Son perilloses perquè ells no les controlen. Quan em van portar la Judit embolicadeta que nomes se li veia la carona, semblava, ben bé, que en comptes de haver-la tret del meu ventre l’haguessin rescatat d’en mig d’uns esbarzers. Tenim les defenses de sèrie però ens falta la intel·ligència perquè aquella crivellada se l’havia fet ella mateixa.
Als petits els vaig comprar uns guants especials i ara quan em miro les fotos de l’hospital, juntets al seu bressol, semblen un parell de boxejadors apunt d’escalfar-se els morros.
Tallar-los-hi es un tràngol. No s’acaba mai. I fins que no caus que ho pots fer quan dormen has suat ja més que un penitent.
Vint ditets esmunyedissos i desprès els dels peus. Les ungles dels peus dels meus fills són molt complicades perquè es recargolen de mala manera clavant-se a la pell. Algú va dir d’ells que : “- mas que uñas estos niños tienen mejillones.” Així que un cop per setmana em llenço a la pesca del mol·lusc.
Els hi creixen molt ràpid, no? Com aquelles sargantanes de “V” (la sèrie de tv), els hi tallaven una cama i a la que et giraves ja en tenien una altra. Em fa el mateix efecte. A veure si serà una autodefensa natural i ens equivoquem intercedint-hi.
Jo amb molt de gust ho deixaria estar però em fa por que l’un no li tregui l’ull a l’altre i ara que son més grandets ja han aprés a dirigir-les cap a les parts toves de l’adversari. Que li preguntin sinó a la tieta, pobre dona, que va per aquests mons lamentant-se amb el llagrimall vermell.
Les que algun dia em salto son les dels peus.
Ara que ve l’estiu, ja no.
Desprès d’haver perdut la sabata numero sis, (un altre misteri, i dels grossos, les desaparicions de sabates) he decidit dur-los descalços al cotxet. Des de darrera on els empenyo nomes veig els capots i desprès aquells quatre peuets arrenglerats. Perquè se’ls hi embruten tant les ungles si ni caminen? Fan belluguets amb els ditets cada un d’ells amb la seva peülla musclera.
I allà va un dit gros, mira-te’l! vergonya em dona! amb el barret de mitja lluna plè de porqueria. Es que… Qualsevol que s´hi fixi…
Segueix obligacions inevitables | Comentari (0)