juny 3rd, 2009
Num 80. Les ungles
Els nens arriben a aquest món armats.
En l’evolució ens van caure els ullals però ens han quedat les urpes en forma de fibló a la punta de cada dit. Les portem incorporades al néixer. No sé el mes de gestació que es formen però em venen esgarrifances de pensar quines destroces podien haver-me fet per dins. Son perilloses perquè ells no les controlen. Quan em van portar la Judit embolicadeta que nomes se li veia la carona, semblava, ben bé, que en comptes de haver-la tret del meu ventre l’haguessin rescatat d’en mig d’uns esbarzers. Tenim les defenses de sèrie però ens falta la intel·ligència perquè aquella crivellada se l’havia fet ella mateixa.
Als petits els vaig comprar uns guants especials i ara quan em miro les fotos de l’hospital, juntets al seu bressol, semblen un parell de boxejadors apunt d’escalfar-se els morros.
Tallar-los-hi es un tràngol. No s’acaba mai. I fins que no caus que ho pots fer quan dormen has suat ja més que un penitent.
Vint ditets esmunyedissos i desprès els dels peus. Les ungles dels peus dels meus fills són molt complicades perquè es recargolen de mala manera clavant-se a la pell. Algú va dir d’ells que : “- mas que uñas estos niños tienen mejillones.” Així que un cop per setmana em llenço a la pesca del mol·lusc.
Els hi creixen molt ràpid, no? Com aquelles sargantanes de “V” (la sèrie de tv), els hi tallaven una cama i a la que et giraves ja en tenien una altra. Em fa el mateix efecte. A veure si serà una autodefensa natural i ens equivoquem intercedint-hi.
Jo amb molt de gust ho deixaria estar però em fa por que l’un no li tregui l’ull a l’altre i ara que son més grandets ja han aprés a dirigir-les cap a les parts toves de l’adversari. Que li preguntin sinó a la tieta, pobre dona, que va per aquests mons lamentant-se amb el llagrimall vermell.
Les que algun dia em salto son les dels peus.
Ara que ve l’estiu, ja no.
Desprès d’haver perdut la sabata numero sis, (un altre misteri, i dels grossos, les desaparicions de sabates) he decidit dur-los descalços al cotxet. Des de darrera on els empenyo nomes veig els capots i desprès aquells quatre peuets arrenglerats. Perquè se’ls hi embruten tant les ungles si ni caminen? Fan belluguets amb els ditets cada un d’ells amb la seva peülla musclera.
I allà va un dit gros, mira-te’l! vergonya em dona! amb el barret de mitja lluna plè de porqueria. Es que… Qualsevol que s´hi fixi…