Num 103. Un costum

Tinc un ritus.

Un ritual que el meu lot i jo fem cada nit. Cada nit. Totes les nits del món des de fa més de deu anys. Abans d’anar-me’n a dormir.

Es una estona bona que m’omple de pau. Que em diu que tot està bé, que la vida va com ha d’anar.

Encenc la llumeta de la meva tauleta i descalça per fer el mínim soroll començo una ronda. Visito les habitacions dels nens en la foscor més absoluta i quan estic segura que dormen plàcidament engego la llanterna i me’ls miro.

Hauria de deixar la pagina en blanc per ser sincera en la puresa dels seus silencis. Per explicar el que hi veig.

Primer passo pels petits. Desprès pels grans.

Amb ells, els grans, hi estic més estona. M’acomodo a un costadet del llit i els acarono sense quasi tocar-los, els faig un petó.

El Jaume gairebé ocupa el llit sencer. Sembla mentida. Té la pell molt fina, ple de  borrissol de préssec  a les galtes i el clatell encara li fa olor de nadó. Ha crescut molt. Però és petit. El meu nen gros. Que deu somiar?.

La Judit li passa un pam.

S’agafa al coixí amb passió. Sempre ha dormit així. Quan li trec els cabells de la cara, riu sense voler. Es belluga. Se’m gira panxa enlaire. S’ha quedat amb la boca oberta. Somric. Es tot ossos, té l´eixura d’un poltre desgravat i encantador.

Ella serà la primera que perdré.   Ho sé.

Al febrer fan els onze anys i el seu cos canvia per moments. Quan parla, em mira, rondina, riu…se m’escapa la nena i m’apareix una doneta amb qui crec que m’hi entendré..

Quan la veig així tant quieta, l’abraçaria fins a fer-li mal.

Sabeu que no fa res que ella era també una boleta de pijama com les que dormen al fons del passadís ?

M’entorno al llit.

Llegeixo fins que l’esgotament em deixa.

Tanco l’interruptor del capçal i m’amago sota els llençols.

El meu últim pensament sempre és per ells.

Segueix curiositats | Comentaris (3)

Num 32.Una altra coincidència.

Revivint la meva història recent he redescobert a algú. Visualitzant els arxius de la memòria ha aparegut una noia que va estar en un parell de seqüències .Com amb tantes persones que es creuen en la nostra existència en un moment donat i com que no son transcendents empaquetem a la paperera de reciclatge.

Ella es l´Olga i aprofito per enviar-li un petó i demanar-li disculpes perquè les meves nebuloses cerebrals no em van deixar, en aquell temps,  correspondre a la seva amabilitat.

Això agradarà als amants dels simbolismes i els que creuen tenir un perquè de tot el que ens passa.

La vaig conèixer entre bambolines. Darrera un paravent de tela hospitalària esperava, com jo, a que arribes el moment de fer-nos passar a la sala de parts. La sentia parlar amb el seu marit. La seva veu era feliç. Aspectant.

La tafaneria em va poder i aguditzant l’oïda vaig entendre que tenia dos fills mes. Com jo.

Quant tothom va marxar i ens varem quedar soles, ella es va interessar per mi. No ens veiem.

-Dos? Va dir- Esperes bessons?. Els meus fills grans també son bessons.

 

De fet, si tot el que vivim està escrit, el meu guionista té una mena d’obsessió amb aquest tema, perquè la casualitat no estava nomes amb el fet de que els seus fills grans, com els meus, eren bessons, sinó que el que portava al ventre també era un bessó que havia perdut el seu germà als pocs mesos de gestació.

 

Que curiós, no? Com si això fos tan freqüent!! No conec a ningú mes, que n’hi deu haver, però jo, no conec a ningú mes en un cas com el meu.

 

L’endemà em va venir a saludar a l’habitació.

 L’acompanyava el somriure però una llumeta en la mirada em va permetre llegir-li el pensament, just quan va veure els dos bressols.

 

Per si algún dia em llegeixes, Olga, i em recordes ….aquí deixo una abraçadeta per tu.

Segueix curiositats | Comentari (0)

Num 21. conclusions

Com hagués estat tenir un germà bessó?

Era un nen? Una nena? S’assemblaria a mi? Ens avindríem?

     

Me’l vaig menjar?  Quan? Ens varem arribar a conèixer?

 Perquè es va infectar? S’hauria volgut venjar de mi?

     

Que deuria pensar la meva mare? Sentia pena pel fill que havia perdut? Em donaria la culpa?

Existirien els meus germans si aquest hagués sobreviscut?

     

I jo?. Em faltava un ovari. Potser no podria tenir fills? Deu meu! I si no podia tenir fills??????

Segueix curiositats | Comentari (0)

Num 20. continuació i final

 

• - La infecció era molt gran. He hagut de tallar un tros de budell, l’apèndix i m’ha estat impossible, ho sento, salvar-te l’ovari.  De fet, ja feia temps que no et treballava. Tal i com intuïa, al darrera duia enquistada una massa de la mida d’un ou. Es un tipus de tumor que nosaltres anomenem teratoma. L’hem analitzat. Estigues tranquil·la perquè no te signes de malignitat. S’hi ha trobat restes d’ungla, pel i ós.

 

Evidentment em va costar assimilar la informació, sobretot l’apunt final: ungla, pel i ós? Amb la boca encara pastosa per l’anestesia vaig enfocar als meus pares i aquests em van tornar la senyal amb un posat de “espera’t que això no és tot”.

 

El metge seguia allà, parlant:

 

• - Quan la teva mare estava embarassada duia al ventre dues criatures. Una d’elles no va evolucionar i el cos de l’altra, el teu, el va absorbir. En aquell temps no hi havia els sistemes de detecció tan moderns que hi ha ara….A una dona li era impossible saber que portava bessons fins que no arribava el moment del part. No es el primer cop que m’hi trobo, tot i que normalment tenen preferència per enquistar-se a l’esquena o en llocs on no es difícil extirpar. Podries haver viscut amb ell sempre i no adonar-te mai o podria sobreinfectar-se, ves a saber perquè, com ha passat ara.

 

Però que diu aquest home? Vaig pensar.  Es que se m’han mort algunes neurones amb tanta febre i ara sóc esquizofrènica?  Semblava ben be ciència ficció.

 

• - Aquest projecte de germà quasi acaba amb tu. Però sortosament tot ha sortit bé. Ara a recuperar-te!

 

Hem va palmetejar les cames, va donar la mà als meus pares i acomiadant-se a veu baixa,  se n’anaren.

Tenia son.

Volia dormir més.

Segueix curiositats | Comentari (0)

Num 19. continuació

Van obrir a cegues. La incisió era semblant a una cessaria.

Diuen que la intervenció va ser llarga i les noticies que arribaven de quiròfan,  escasses i inconnexes. Caldria esperar.

Quan per fi  vaig obrir els ulls, el cap em donava voltes però el somriure brillant de la gent que m’estimava  m’augurava bones noticies. Tornava a ser aquest món i pel que semblava, per quedar-me.

Que ha passat?

El doctor Samaranch estava assegut de nou a l meu llit, decidit, aquesta vegada, a explicar-me tot el que havia trobat amagat al meu cos:

(continua)

Segueix curiositats | Comentari (0)