Revivint la meva història recent he redescobert a algú. Visualitzant els arxius de la memòria ha aparegut una noia que va estar en un parell de seqüències .Com amb tantes persones que es creuen en la nostra existència en un moment donat i com que no son transcendents empaquetem a la paperera de reciclatge.

Ella es l´Olga i aprofito per enviar-li un petó i demanar-li disculpes perquè les meves nebuloses cerebrals no em van deixar, en aquell temps,  correspondre a la seva amabilitat.

Això agradarà als amants dels simbolismes i els que creuen tenir un perquè de tot el que ens passa.

La vaig conèixer entre bambolines. Darrera un paravent de tela hospitalària esperava, com jo, a que arribes el moment de fer-nos passar a la sala de parts. La sentia parlar amb el seu marit. La seva veu era feliç. Aspectant.

La tafaneria em va poder i aguditzant l’oïda vaig entendre que tenia dos fills mes. Com jo.

Quant tothom va marxar i ens varem quedar soles, ella es va interessar per mi. No ens veiem.

-Dos? Va dir- Esperes bessons?. Els meus fills grans també son bessons.

De fet, si tot el que vivim està escrit, el meu guionista té una mena d’obsessió amb aquest tema, perquè la casualitat no estava nomes amb el fet de que els seus fills grans, com els meus, eren bessons, sinó que el que portava al ventre també era un bessó que havia perdut el seu germà als pocs mesos de gestació.

Que curiós, no? Com si això fos tan freqüent!! No conec a ningú mes, que n’hi deu haver, però jo, no conec a ningú mes en un cas com el meu.

L’endemà em va venir a saludar a l’habitació.

 L’acompanyava el somriure però una llumeta en la mirada em va permetre llegir-li el pensament, just quan va veure els dos bressols.

Per si algún dia em llegeixes, Olga, i em recordes ….aquí deixo una abraçadeta per tu.

Com hagués estat tenir un germà bessó?

Era un nen? Una nena? S’assemblaria a mi? Ens avindríem?

Me’l vaig menjar?  Quan? Ens varem arribar a conèixer?

 Perquè es va infectar? S’hauria volgut venjar de mi?

Que deuria pensar la meva mare? Sentia pena pel fill que havia perdut? Em donaria la culpa?

Existirien els meus germans si aquest hagués sobreviscut?

I jo?. Em faltava un ovari. Potser no podria tenir fills? Deu meu! I si no podia tenir fills??????

• - La infecció era molt gran. He hagut de tallar un tros de budell, l’apèndix i m’ha estat impossible, ho sento, salvar-te l’ovari.  De fet, ja feia temps que no et treballava. Tal i com intuïa, al darrera duia enquistada una massa de la mida d’un ou. Es un tipus de tumor que nosaltres anomenem teratoma. L’hem analitzat. Estigues tranquil·la perquè no te signes de malignitat. S’hi ha trobat restes d’ungla, pel i ós.

Evidentment em va costar assimilar la informació, sobretot l’apunt final: ungla, pel i ós? Amb la boca encara pastosa per l’anestesia vaig enfocar als meus pares i aquests em van tornar la senyal amb un posat de “espera’t que això no és tot”.

El metge seguia allà, parlant:

• - Quan la teva mare estava embarassada duia al ventre dues criatures. Una d’elles no va evolucionar i el cos de l’altra, el teu, el va absorbir. En aquell temps no hi havia els sistemes de detecció tan moderns que hi ha ara….A una dona li era impossible saber que portava bessons fins que no arribava el moment del part. No es el primer cop que m’hi trobo, tot i que normalment tenen preferència per enquistar-se a l’esquena o en llocs on no es difícil extirpar. Podries haver viscut amb ell sempre i no adonar-te mai o podria sobreinfectar-se, ves a saber perquè, com ha passat ara.

Però que diu aquest home? Vaig pensar.  Es que se m’han mort algunes neurones amb tanta febre i ara sóc esquizofrènica?  Semblava ben be ciència ficció.

• - Aquest projecte de germà quasi acaba amb tu. Però sortosament tot ha sortit bé. Ara a recuperar-te!

Hem va palmetejar les cames, va donar la mà als meus pares i acomiadant-se a veu baixa,  se n’anaren.

Tenia son.

Volia dormir més.

Van obrir a cegues. La incisió era semblant a una cessaria.

Diuen que la intervenció va ser llarga i les noticies que arribaven de quiròfan,  escasses i inconnexes. Caldria esperar.

Quan per fi  vaig obrir els ulls, el cap em donava voltes però el somriure brillant de la gent que m’estimava  m’augurava bones noticies. Tornava a ser aquest món i pel que semblava, per quedar-me.

Que ha passat?

El doctor Samaranch estava assegut de nou a l meu llit, decidit, aquesta vegada, a explicar-me tot el que havia trobat amagat al meu cos:

(continua)

Era un ginecòleg de renom.

            Havia vingut a saludar una pacient que ell tractava en la seva consulta privada.

Al descobrir-lo, el meu xicot, empès per la situació i aconsellat per la infermera de guàrdia, li va suplicar que em fes una ullada.

            Ell va consentir. Li deuria picar la curiositat un historial clínic tan confús perquè no va ser massa difícil convèncer-l.

            Es va asseure a la voreta del llit. Em va tocar i em va mirar. Va preguntar.

Es va tornar a posar l’abric tot dient:

• - Aquesta nena té un problema a l’ovari esquerra. No ho han vist al tac perquè la estructura dels ovaris no deixa veure res que hi hagi al darrera.

L’endemà vaig empitjorar.

Tothom estava nerviós.

Els metges no sabien si confiar amb el diagnòstic del metge esporàdic que havia aparegut la nit anterior i jo seguia sense mostrar mes signes externs.

Entre fem i no fem tot seguia igual.

A la tarda, el meu xicot i la infermera, van decidir trucar al metge que semblava tenir la resposta.

Si algú el coneix, sabrà el convincent que és ell. Així que al pobre doctor no li va quedar mes remei.

Segons va explicar-nos mes tard, era apunt d’entrar a veure un partit de l´Español quan dos histèrics de la Corrachan el trucaven per que vingués urgentment  a operar a una pacient agonitzant.

 (continua….)