Num 102. Que faries si…
Que faries si sabessis qui, entre la multitud, acabarà convertint-se en algú important per a tu?
Qui dels que esperen al teu costat a que els despatxin en una botiga.
Qui de les parelles que fan cua al cinema. De les que atenen el semàfor per travessar. Dels qui demanen tanda per depilar. Dels que treuen diners al caixer.
Que faries si tinguessis el do d’endevinar qui formarà part del teu futur?
Segurament, com a mínim, els miraries amb curiositat. Els somriuries. Series amable.
Recordes la primera reunió que has fet a l’escola abans no comencés la guarderia? Si? Doncs, en allà, a la bora, s’asseien un bon grapat de les persones amb les que acabaràs compartint la teva historia personal.
Jo diria, que d´una manera o altra, amb tots.
N’hi haurà amb qui t’avindràs prou per mantenir converses de deu minuts a la porta del col·legi. Amb altres hi quedaràs per fer cafè un cop o dos. Amb uns pocs hi sopareu plegats una nit d’estiu, potser.
Et demanaran favors que seran corresposts o no. Et plantejaran dilemes en aniversaris, “mediareu” en les discussions dels vostres fills, criticareu la senyoreta i les despeses de las festes de Nadal. Proposareu fer extraescolars comuns i negociareu qui si i qui no ve a jugar a casa de ”fulana” o de ” mengana.”
I qui sap si entre tots hi ha els braç que t’aixecarà o l’espatlla que et consolarà.!
Es la avantatge que tinc, que tenim, les que ens han donat l’oportunitat de repetir.
Hi ha coses que ja sé com aniran.
Recorda-ho la pròxima vegada que els vagis a dur. Mira mes amunt de les mans que acompanyen als amics dels teus fills.
Pensa amb el que faries si sabessis el que ja saps que passarà.
Segueix consells | Comentari (0)Num 66. Demanar un desig
Una mica de pau.
Fa un dia tan clar, avui. Sembla estiu.
Tinc 38 anys i encara quedo perplexa per la rapidesa en que les estacions es succeeixen, les unes darrera les altres. Comença la primavera i de sobte es Nadal. Per favor, pareu!! Qui prem el botó que ho accelera?.
Abans, les vacances, la calor, la festa, l’estiueig….era un temps llarg, durava molt. Ple..de tantes coses bones!!!
En tinc un grapat de retalls. N’agafaré un, m’acompanyeu?:
Principis d’agost. Mitjanit.
No feia ni fred ni calor.
Era fosc, nit. El cel, negre, estava recosit d’estels i la lluna, per la claror, s’intuïa amagada rere unes pinasses. Érem al camp, a pagés. A la vinya, que en dèiem nosaltres.
Grip, grip xerrotejava el grill amb el ron ron de la granota, la resta era silenci. Tothom dormia.
Bé, quasi tothom.
El meu pare jeia estirat al meu costat, sense camisa, sobre el terra de la terrassa amb un coixí sota el cap i les mans creuades al clatell. Hipnotitzats pel firmament, no ens dèiem res.
Notava l’esquena sobre les rajoles encara calentes per la xafogor del dia i quan no mirava amunt m’encantava veient com els ventres se’ns inflaven i es desinflaven, descompensats.
L’aire era dens, imprès de llessamí.
El meu pare és una de les persones més importants de la meva vida. Els nostres vincles son tan estrets com distants. Estrets i distants, perquè, per exemple, tot i que la connexió que tenim es indiscutible i, malgrat que, de petita no m’arrencaven del seu costat, mai, mai no m’havia fet un petó, ni una abraçada. I jo tampoc a ell. Però ens buscàvem l’un amb l’altre i sovint escapàvem sols.
Em viatjat arreu. Amb el cotxe, sense rumb. Però, la Vinya és on més seqüències hi tinc. A vegades, sortint de l’escola ens hi anàvem. Ens hi quedàvem a dormir. Fèiem foc, torràvem pa i jo l’escoltava encisada. No hi havia ningú al món més fort i valent.
Avui, li explico, li descric tan com puc i ell, es incapaç de recordar-ho. No ho recorda.
Espero que la vellesa tingui més pietat amb mi i no m’ho prengui també de la memòria algun dia. No sé que faria si no pogués evocar-ho.
Perquè soc capaç de contagiar-me encara de les bones sensacions d’aquell dia, al vespre, estirats tots dos, fascinats pels milers de puntets incandescents.
Grip, Grip.
La quietud i l´ immens cobrellit d’univers al damunt m’embriagaven de misteris i son. De repent, una bola de foc es va despenjar caient en picat fins fondre’s en un polsim de guspires.
Vaig fer fora la nyonya i un badall entossudit a desmanegar-me la mandíbula i, amb el dit assenyalant a l’infinit, vaig dir:
- - has vist papa?
- - Si, corre, va dir ell, demana un desig.
Num 43. Més sobre els meus germans.
Dos anys desprès apareixia l’homenet de la casa.
Poca cosa. Nomes feia que ulls.
La il·lusió del pare, la immortalitat del cognom; el nen.
Com que jo ja feia temps que vivia en l’exili i no em podia sentir mes exclosa, era absurd rebutjar-lo, al contrari, en ell vaig dipositar grans esperances.
Si el feia el meu aliat potser aconseguiria reconquerir.
Em seguia com l’alè. Era un bon nen, dòcil i inconscient al mateix temps. Conserva molt avui del que va ser, qui el coneix té fàcil descobrir el mil homes de mig metre que s’amaga en ell.
Em sembla veure encara la carona espantadissa que li va valdre el sobrenom de: “el pobret”. Així li dèiem. Li deia tothom. Al meu germà Marc durant anys tots el cridàvem “el pobret” primer i mes tard “el xarrapetes”.
Dos contra un…
Us ho podeu imaginar.
Segueix infantesa | Comentaris (2)Num 42 Pausa
Descansem.
Fem un intermedi.
Recordem.
Les primeres nocions que tinc de mi, ronden els quatre anys. Molt aviat, ho sé, potser es degut que, en aquell temps, vaig patir una terrible invasió.
Em van saquejar, destronar i desterrar: naixia la meva germana.
No em van avisar. Ni una pista. Com diu la Bet; abans era diferent.
De ser la princeseta a la que tots li ponien vaig passar a ser poc mes que una pidolaire. Espiava als adults; darrera les portes, sota la taula del menjador o estirada dins la banyera buida, però no se perquè?, la major part del temps m’havia tornat invisible:
- - no facis soroll que la despertaràs, dóna-li la nina, fes-li un petonet, posa-li la pipa (la pipona, tan bona, a mi me l’havien pres els reis….)
Ella tenia la culpa.
Un esser inútil i ploraner. No feia mes que maquinar com eliminar-la.
Ara ja saps, mama, de on sortien tots els trastos que trobaves al seu llitet: la pilota, els coixins, les culleres, les sabates…..però, oh llàstima, poques vegades li encertava al cap.
Quina injustícia.
Jo una indigent i el bebè, el monstre de darrera els barrots del bressol; l’enemic.
Es que ningú no s’adonava?
Quan vaig entendre que no servia per res marranejar (aixecaven els peus per no aixafar-me) ni posar-me terriblement malalta (la mare comentava obertament : – te uns ” gelos “…!!!) aleshores vaig proposar un intercanvi:
(Al meu pare, que semblava tenir una mica mes de seny)
- - I si la bescanviem per un gat, papa? Son tan finets….i no molesten gens.
….Fins que no vaig ser major d’edat i els meus pares van deixar de mediar entre nosaltres, no vaig saber estimar la meva germana. Malaguanyat el temps perdut……
Segueix infantesa | Comentaris (2)Num 36. gracies
A cadascuna de les animes que d’una manera directa o indirecta aquell estiu varen allargar-me la mà per tibar-me i fer-me sortir del pou negre on vaig caure sense voler….
En especial gracies a tres. El meus tres àngels de la guarda.
Tres dones ara, tres adolescents de 15 anys quan les vaig conèixer: Les Meves Amigues. Amb majúscules.
Sempre hi son.
Els meus costals. Murs impertorbables i indestructibles.
Guarden les paraules, les bones i les dolentes, les que em fan falta.
Em dosifiquen el consol i els retrets. M’enganyen quan em convé i em jutgen quan no hi veig.
Suporten, riuen, s’enfaden, s’alegren i ara, també, envelleixen amb mi.
No sé que he fet per merèixer-les.
Res. Segurament mai compensaré el que hi trec amb el que dono, però quan hi son totes tinc la convicció de que el meu món es estable i no puc mes que sentir-me afortunada. Les necessito.
Algun dia els hi havia de dir.
Com la meva mare sol predicar: -mira que ets esquerpa de mena!. Necessito les lletres per expressar-vos el que sento.
He pensat que aquest era un bon lloc.
A l´Imma (mare de tres fills) des de la distancia però sempre a prop.
A la Susana (mare de 4, tres de les quals son trigèmines) des del món físic i del que s’apercep.
I a la Marta (te dues nenes). La meva Marta.
Germanes en aquesta, en passades i possiblement, en futures vides.
Us estimo molt.
Segueix agraiments | Comentari (1)