març 30th, 2009
Num 43. Més sobre els meus germans.
Dos anys desprès apareixia l’homenet de la casa.
Poca cosa. Nomes feia que ulls.
La il·lusió del pare, la immortalitat del cognom; el nen.
Com que jo ja feia temps que vivia en l’exili i no em podia sentir mes exclosa, era absurd rebutjar-lo, al contrari, en ell vaig dipositar grans esperances.
Si el feia el meu aliat potser aconseguiria reconquerir.
Em seguia com l’alè. Era un bon nen, dòcil i inconscient al mateix temps. Conserva molt avui del que va ser, qui el coneix té fàcil descobrir el mil homes de mig metre que s’amaga en ell.
Em sembla veure encara la carona espantadissa que li va valdre el sobrenom de: “el pobret”. Així li dèiem. Li deia tothom. Al meu germà Marc durant anys tots el cridàvem “el pobret” primer i mes tard “el xarrapetes”.
Dos contra un…
Us ho podeu imaginar.
abril 2nd, 2009
el germa dels dits glaçats diu :
Germaneta aqui el mil homes de mitj metre ,ja m’explicaras que significa això,exactament!!
Doncs , escolta,t’haure de passar factura per tants anys de fer-te costat docilment eh!!però això si !!vem conquerir la nostre petita parcela de vida!! vital, per la nostra propia armonia emocional!!!
Encara que despres de tants odis d’infantesa reconec com tu,,que,va ser una gran perdua de temps,d’altre banda,impossible d’evitar-ho!!
La maduresa ens ensenya molt….
Xarrapetas
abril 2nd, 2009
Anna diu :
Si, ara som nosaltres “les persones grans”. Sembla mentida, no?
Farem el que podrem per millorar-ho. Per no deixar que es repeteixin alguns errors, per ser capaços de fer viure als nostres fills, també, les coses bones que ens van passar…que n’hi van haver moltes!!!
Veurem si ens en sortim.