Num 101 l´Elefant
Si heu anat mai al circ, a un dels grans, amb moltes bestioles, haureu vist on tenen lligat l’elefant abans i desprès de sortir a escena.
No?. No ho heu vist?
Us ho explico;
El tenen lligat amb una argolla a una pota i una cadena de pocs metres a una estaca al terra.
Si l’aneu a veure amb els nens us preguntaran: – perquè no s’escapa?
Es veritat, perquè no s’escapa?
Es un animal que pesa una barbaritat amb una força bruta excepcional, capaç d’arrancar un arbre o de fer tombar un cotxe. Perquè no s’escapa?
Jo vaig anar a veure l’elefant amb algú que en sabia molt de domesticar nens. Era i és la seva feina. Ell em va donar la resposta al misteri:
L’elefant no s’escapa perquè la primera argolla l’hi van posar quan era petit.
Es clar que va provar d´esmunyir-se, infinitat de vegades, però encara era cadell i les seves embastides no tenien la potència d´un exemplar adult.
Va estibar un dia i un altre. Es va fer una nafra al turmell. Però, al final, va arribar el dia en que ja no ho va intentar més. Havia après que l’argolla era invencible i aquesta era una lliçó que l’hi hauria de servir per la resta de la seva vida.
Ningú neix ensenyat.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 100. Agressions
La meva germana i jo ens barallàvem molt. Molt és molt. Quan podia hi feia participar al meu germà també. Era petit i babau, feia tot el que li manava. Normalment era així, dos contra un. Pobreta.
A mida que creixíem la virolencia de les nostres disputes anaven en augment. Agressions verbals i físiques. S’hi valia tot i no ens estàvem de res. Recordo haver-la odiat fins a límits insospitats. Recordo haver-me tancat satisfeta en la meva habitació amb un grapat de cabells seus en el puny de la mà. Ella era mes llesta i a mi no em quedava una altra que la força bruta, jo era la gran.
La meva mare, esgarrifada, no sabia com encalmar tanta violència. Tot el dia cridava amenaces que mai acabava per complir. Es treia l’espardenya i ens perseguia. Garrotada va, garrotada ve. Eren altres temps.
El meu pare, en canvi, mai ens va alçar la mà ni la veu.
Solament en sentir-lo sospirar ni havia prou per obeir. No li tenia por. Li tenia el respecte que li havia perdut a la mare.
De ell he tret el referent envers els meus fills.
No he consentit, des del principi, ni una espenta. I ells ho han entès.
Avui presumeixo davant els amics de no haver-los pegat mai. Me’n orgulleixo d´haver- ho aconseguit.
A casa meva, de moment, ningú fa servir l’agressivitat i tampoc la sentim a faltar.
Veurem que passarà amb els petits i els instints innats del Ton, però, ara per ara, en els 10 anys dels grans puc assegurar satisfeta que, malgrat que discuteixen i criden i es fan morros per res, mai han passat de les paraules. Hi ha un codi clar entre ells que és inquebrantable i que no tolera ni l´insult ni el dany físic.
La pau al món comença a casa nostra. A la casa de cada un.
Com volem demanar un planeta sense guerres si no tenim control ni del nostre propi camp de batalla?.
D´alguna cosa ha de servir la intel.ligencia. Caldrà treure’n partit.
Segueix educacio infantil | Comentaris (2)Num 99. Depredadors
Sabia que existien perquè n’havia sentit a queixar-se’n alguna mare.
El Jaume i la Judit, de petits, a la guarderia, jo diria que també n’havien patit alguna que altra agressió.
Però, fins ara, a casa, dels quatre, cap havia donat símptomes evidents. Bé, diré la veritat. El Ton sempre va apuntar maneres. El que passa es que, com a mare encegada, una sempre vol creure que no.
Ens aquests moments ja no tinc dubtes. Ell ho és.
Un autèntic depredador. Descendent directe dels licantrops mitològics.
No té més dents a la boca perquè no li cabrien a les genives. I es tan hàbil en la queixalada que no te n’adones que el tens al costat fins que notes la pinçada.
De fet, hi ha coses que no les entens fins que et passen.
Es una més de les afirmacions que fem quan no tenim fills.
Jo també creia que als nens que els hi cauen els mocs era perquè les seves mares son unes marranes. Amb la mateixa associació pensava que els que esgarrapen o mosseguen és perquè a casa els deurien tractar amb violència. Mentida. En la vida els hi he aixecat la mà, a cap.
I per arran que li talli les ungles anem tots assenyalats com si en comptes de bebès criéssim gats. Es un dimoni amb la cara de no haver trencat mai un plat.
Que hi farem.
Sabia de la ràbia que se sent quan al recollir-los a l’escola la senyoreta t’explica que va assenyalat perquè el tal li ha fet un ronxo. Ara pateixo en carn pròpia la vergonya de que et mirin amb els ulls acusadors.
Si us hi trobeu, sigueu piadoses.
Tingueu present que d ´un dia a l’altre podeu mudar de víctima a botxí.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 87. Bessons nen/nena
Si d’alguna cosa puc estar segura, desprès d’haver criat a dues parelles de bessons de sexes diferents, es que, sens dubte, els homes i les dones, som, en essència, ben distints. Tant, com ho son els cargols de les bavoses, per citar el primer que m’ha vingut.
Només cal mirar-nos. Els uns arrosseguen la closca buida tot el dia i les altres no. Es evident. Qui no ho vegi es cec. Apariencia física, vull dir. Perquè ni ens falta, ni ens sobra sinó, que es que som de dues menes. Buscar la igualtat és un error. A cadascú les seves habilitats. La solució és la tolerància. A la que suposem que faran com faríem es fracàs segur. En la majoria de casos ells prendran l’altra opció.
Per exemple, un exemple;
Soc netejant la cuina. Els grans al sofà miren el televisor i vigilen els petits. El Jaume te el comandament. Evidentment. El prem fort amb una mà mentre mira bocabadat el que surt per la pantalla. La Judit s’asseu la Martina a la faldilla. Li fa carantoines i li parla fluixet, per no molestar, i de tant en tant, fa una ullada per seguir el dibuixos animats. El Ton, com que no estan per ell, comença a plorar. La Judit mira de distreure’l com pot, amb la Martina a sobre, un ull a la tele, i la ma alçada sacsejant les claus que el nen proba d’agafar. I el Jaume, que fa?. Que fa? Es remou molest i augmenta el volum del televisor.
Tinc un grapat de mostres de conductes innates que per més que miro de corregir sorgeixen de nou. M’ha servit, almenys, per entendre que no ho fan expressament, que mira que m’ha costat de creure, sinó que son, som, com som.
Un incís vull afegir,
En les meves conclusions n’hi ha una altra a favor d’ambdós sexes.
Ens complementem i encaixem amb la precisió d’un trencaclosques.
La naturalesa femenina no té raó de ser sense la masculina. Deixant de banda els caràcters o les simpaties, ( el cargol i la bavosa poden ser intims o no) de totes les combinacions de bessons, hi poso la ma al foc, aquesta es la que dona millors resultats de convivència.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 78. Xantatge emocional
Es una tècnica. La millor. Ni “pam-pam” al culet ni res. Es mental. Amb paraules breus i gestos concisos en tens prou. A veure, no t’emocionis, això es gradual. A la primera de canto no faràs “txts” i vindran volant… Que esperaves? Els humans a diferencia dels animals ens falta insistir el doble per obtenir resultats. No t’hauries cregut que diries “magiapotagia” i ja esta! Es un procediment llarg.
L’aprenem a fer amb els nostres fills petits, i, pel que sembla, ho perfeccionem in extremis al llarg dels anys. Ratllem la perfecció quan ja som avis. La meva mare n’és una artista, per exemple.
Per iniciar-los és indispensable que la criatura tingui coneixement. Es inútil abans. Home, les seves dues neurones no donen per més. Et miren amb interès, si, però no t’entenen. Per molt que li diguis a un bebè de 8 mesos: – no ploris que la mama es posa trista. Seguirà bramant igualment. Hauràs d’esperar que faci l’any.
A partir d’aleshores pots començar amb subtils suborns amb que manipular-los més endavant.
Amb mi mateixa, en sóc un model ben clar, l’habilitat dels meus pares m’ha implantat una programació cerebral que, a hores d’ara, no tinc nassos de desafiar. N’hi ha prou amb un aixecament de celles d’un d’ells dos per a que corri a acontentar-los,. Parlem, es clar, de mi, que estic afectada en un nivell molt alt, el màxim, nivell 10. Amb els meus nens, amb 10 anys d’assaig he arribat al nivell 5, es a dir, em solen fer cas, aproximadament, la meitat dels cops que ho provo. Tot arribarà.
Com podeu veure, hi estic a favor del xantatge emocional, disfressa’l del que el disfressis, ( mètode recompensa, estimular per mitjà del premi…) tan és, però tu extorsiona’ls. Amb coneixement, eh? Que qui té poder està obligat a fer-lo servir amb justícia.
Que no quedin traumes.
Sinó, acabes fent associacions estranyes, com una de molt curiosa que em passa quan veig documentals del 3er mon: M’entra una gana!!!
Pensa que soc de les que puc estar a rebentar que mai no deixo res al plat, només que miri de retirar-lo que em ve aquella frase al cap amb profundíssima veu en off “els nens d´Africa no tenen menjar” i, menjo, vaja si menjo, fins que ho tinc tant ben escuradet que treu “brillo”.
Pobrets nens afamats, així tan fosquets de pell només n’havia vist a la televisió, santa innocència!, ves a saber que em pensava jo que em podrien fer si no m’ho acabava tot.
Segueix educacio infantil | Comentaris (5)