Num 91. Una oca

 

Soc una oca lloca.

Grossa i estarrufada.

Les meves plomes fan olor a bressol net i cotó, són, calentes i acollidores i sempre apunt pel consol.

Quan es fa fosc m’adormo amb el bec sota l’ala i mai m’abandono del tot per poder espiar les meves criatures, per vetllar per elles i els seus somnis.

Diuen que la oca es capaç arrencar-se  la pròpia pell per alimentar les cries.

A mi, els llavis em fan gust de llet i mel.

Els meus fills em prenen els petons perquè saben que son dolços i els expliquen com els estimo. Igual que fan els pollets al niu que amanyaguen la mare a picotejades perquè en volen més.

Quan tremolen els amago sota meu i així no passen fred. Si n´hi ha cap que se m’escapa el piulo amb l’angunia de que no li passi res.

Jo, ja feia molt que no em mirava en un mirall.

Perquè? Si, convençuda de la meva condició animal,  estava creguda del que era i del que hi veuria. Es d’idiotes fer preguntes obvies.

Avui, d’esquena, m’he guaitat de reüll. D’esquitllada.

Esperava trobar-me la cua, com un plomall que em penja pel darrera, i, he descobert uns ulls. Els meus.

En la immensitat de l’au hi brillava una mirada que em deia, em recordava, em delatava a veu baixa i a crits, qui era jo abans.

Abans de que hagués sorgit efecte l’encanteri.

L’encanteri d’aquesta màgia tant forta que, sense saber com, m’ha convertit en l’oca que sóc.

Segueix convertir-te en mare | Comentari (1)

Num 90. Tots al cole.

            Quan semblava que el mon no ja no deixaria de girar, que, mirés on mirés, ja sempre més veuria, només,  bolquers i nens. Després de tantes nits com extensions del dia, de setmanes infinites,  s’esdevé el miracle: Torno a casa i no hi ha ningú.

Amb el cor com una pansa, per la síndrome de dependència, més que res,  he pujat al cotxe.

Quan arribo, deixo el vehicle lleugera com una ploma,vull dir,  amb la clau i prou, sense arrossegar res. Me n’adono que em sobra una mà i no se que fer-ne, la veritat. Me la poso a la butxaca.

 Tanco la porta i se’m fa estrany de no haver de patir per si enxampo un ditet.

Ningú crida, ningú plora.  Esternudo i, com serà, que m’espanto per la sorpresa de sentir-me esternudar.

Un silenci insultant m’ensordeix i, malgrat que, tot esta potes enlaire, m’assec al llit i respiro a fons, m’estiro boca terrosa, disfrutant de l’escalforeta del meu alè i del brunzit que et fan les oïdes quan tot es absolutament quiet.

Penso: – Per fi, s’ha acabat l’estiu! Ho he aconseguit.

Segueix escola | Comentaris (2)