setembre 23rd, 2009
Num 90. Tots al cole.
Quan semblava que el mon no ja no deixaria de girar, que, mirés on mirés, ja sempre més veuria, només, bolquers i nens. Després de tantes nits com extensions del dia, de setmanes infinites, s’esdevé el miracle: Torno a casa i no hi ha ningú.
Amb el cor com una pansa, per la síndrome de dependència, més que res, he pujat al cotxe.
Quan arribo, deixo el vehicle lleugera com una ploma,vull dir, amb la clau i prou, sense arrossegar res. Me n’adono que em sobra una mà i no se que fer-ne, la veritat. Me la poso a la butxaca.
Tanco la porta i se’m fa estrany de no haver de patir per si enxampo un ditet.
Ningú crida, ningú plora. Esternudo i, com serà, que m’espanto per la sorpresa de sentir-me esternudar.
Un silenci insultant m’ensordeix i, malgrat que, tot esta potes enlaire, m’assec al llit i respiro a fons, m’estiro boca terrosa, disfrutant de l’escalforeta del meu alè i del brunzit que et fan les oïdes quan tot es absolutament quiet.
Penso: – Per fi, s’ha acabat l’estiu! Ho he aconseguit.
setembre 23rd, 2009
Paulina diu :
Vaya, y yo que me veía desbordada por mi único hijo y el tiempo que me demandaba.. Este era el primer verano juntos en este país. (fuera del nuestro, de por vida)… Y pensé que lo mataría, regalaría o algo que no deje huella… En fin, gracias por que hoy me siento una afortunada (claro, lo digo por que ya pasó el verano) pero si ves a alguien que tiene tantos hijos y no los mata¡¡¡ es un incentivo…
setembre 24th, 2009
Anna diu :
Moltes Gracies per llegir-me.
Per mi també és un exemple que algu com tu, que acaba d´arribar al meu pais, faci l´esforç de llegir.me en català.
Una abraçada
Anna