Num 79. Un moment
Soc al parc de l´Enxup. Primeres hores de la tarda.
Els bebès dormen, son al cotxet. El ventet suau els hi bufa el borrissol, encara no es pot dir que tenen cabell. Son tan petits. Miro de deixar-los a l’ombra i jo també m’assec. A prop.
La fusta vella del banc es plany quan m´hi aposento. Poso la bossa al costat i passo el palmell de la mà damunt d’un peuet nu. Sembla de cera. Quietud. Me n’adono que hi ha un gronxador fet malbé. Pau. El sol, esgotat, ja sense forces fa brillantines al tobogan i apareixen entre fantasmes records de quan la Judit em donava la maneta per baixar-hi.
Arriba gent. Altres mares i altres nens. Les orenetes s’empaiten entre mig de volves de plataners. - no corris! Diu la dona de vestit blanc. – cauràs! Avisa l’altra amb el berenar a les mans. El cel és temperat de blaus. Esmorteït ve de lluny el brogit dels cotxes al passeig.
Miro de nou als bebès.
Que afortunada soc.
Agafo aire i l’empresono als pulmons, aguanto, per no alliberar-lo….. si deixant de respirar pogués parar-ho tot… Se m’escapa amb un sospir. Somric.
La vida és un instant curt i preciós.
Segueix reflexions | Comentari (0)Num 78. Xantatge emocional
Es una tècnica. La millor. Ni “pam-pam” al culet ni res. Es mental. Amb paraules breus i gestos concisos en tens prou. A veure, no t’emocionis, això es gradual. A la primera de canto no faràs “txts” i vindran volant… Que esperaves? Els humans a diferencia dels animals ens falta insistir el doble per obtenir resultats. No t’hauries cregut que diries “magiapotagia” i ja esta! Es un procediment llarg.
L’aprenem a fer amb els nostres fills petits, i, pel que sembla, ho perfeccionem in extremis al llarg dels anys. Ratllem la perfecció quan ja som avis. La meva mare n’és una artista, per exemple.
Per iniciar-los és indispensable que la criatura tingui coneixement. Es inútil abans. Home, les seves dues neurones no donen per més. Et miren amb interès, si, però no t’entenen. Per molt que li diguis a un bebè de 8 mesos: – no ploris que la mama es posa trista. Seguirà bramant igualment. Hauràs d’esperar que faci l’any.
A partir d’aleshores pots començar amb subtils suborns amb que manipular-los més endavant.
Amb mi mateixa, en sóc un model ben clar, l’habilitat dels meus pares m’ha implantat una programació cerebral que, a hores d’ara, no tinc nassos de desafiar. N’hi ha prou amb un aixecament de celles d’un d’ells dos per a que corri a acontentar-los,. Parlem, es clar, de mi, que estic afectada en un nivell molt alt, el màxim, nivell 10. Amb els meus nens, amb 10 anys d’assaig he arribat al nivell 5, es a dir, em solen fer cas, aproximadament, la meitat dels cops que ho provo. Tot arribarà.
Com podeu veure, hi estic a favor del xantatge emocional, disfressa’l del que el disfressis, ( mètode recompensa, estimular per mitjà del premi…) tan és, però tu extorsiona’ls. Amb coneixement, eh? Que qui té poder està obligat a fer-lo servir amb justícia.
Que no quedin traumes.
Sinó, acabes fent associacions estranyes, com una de molt curiosa que em passa quan veig documentals del 3er mon: M’entra una gana!!!
Pensa que soc de les que puc estar a rebentar que mai no deixo res al plat, només que miri de retirar-lo que em ve aquella frase al cap amb profundíssima veu en off “els nens d´Africa no tenen menjar” i, menjo, vaja si menjo, fins que ho tinc tant ben escuradet que treu “brillo”.
Pobrets nens afamats, així tan fosquets de pell només n’havia vist a la televisió, santa innocència!, ves a saber que em pensava jo que em podrien fer si no m’ho acabava tot.
Segueix educacio infantil | Comentaris (5)Num.77 Fama..”y a bailaaar”
Va ser intentant fer la vertical per demostrar a la meva filla gran les dots que tinc de gimnasta que tan bona reputació em van donar a EGB, quan, desprès del impuls, un, dos, tres, braços enlaire genoll dret aixecat, em van fallar els “amortiguadors”.
L’efecte rebot, l´ elasticitat, la molla dels bíceps o ves a saber ,”toing, poff” que no sé que els va passar als braços però se’m van ”enxofar” com dos “palotes sabor fresa” i del castanyot, no t’ho perdis, per poc hi deixo tres dents i un tros de llengua i tot.
Directament ”empotrada” a la paret del pati.
Uns segons de “descol.loque “.No es per riure. Com la Marta quan baixa el Dragon Kan i diu que se li mou el cervell. Que no hi veia bé, que no sabia on era, ni com havia anat que acabés amb aquella “pose” tan miserable.
Mentre m´orientava, descargolant-me, vaig veure la nena, paralitzada, segurament espantadíssima pel que la mare acabava de fer.
Però l’amor matern traspassa el coneixement: Malgrat que, del sotrac, el sistema nerviós se m’havia malmès i, de tot el cos, nomes em notava les puntes de les orelles que em bullien com si les haguessin rostit “volta i volta”, i malgrat que, possiblement caldria un inventari per recol.locar-me els ossos, vaig ser valenta i somrient-li, amb paraules quietes i assossegades li vaig explicar:
- - En l’antiguitat, en l’època que la mama anava a collegi, la vertical es feia així.
Es va girar, va quedar quieta, es va tornar a girar, em va mirar de dalt a baix i a continuació va seguir fent les seves “rodes”, en el meu temps les laterals, sense donar-hi més importància.
Jo també al·lucinava.
Poc m’esperava aquest desenllaç quan se’m va ocórrer, però, si m’hauríeu d’haver vist uns minuts abans, es que em vaig fer la “xula” de tan creguda que estava,…serà possible…no me’n sé avenir. A veure si serà que m’haurà desequilibrat el bunyol?
Total, he agafat una por… que ara no tinc pebrots ni de apuntalar una “voltereta”. Ostriqueta, no vull ni imaginar que hagués pogut passar si se’m dona per fer “l’espagat”…
No, no. No em puc deixar perdre d’aquesta manera, m’he rovellat mes que un patinet a l´intempèrie.
S’ha acabat, i ara va en serio, al setembre començo a fer esport.
Segueix innocentades | Comentaris (3)Num 76. Una altra versió de la maternitat
D’acord, es veritat.
En un moment determinat ho vaig dir. No fa gaire. Si. Que si. Que quan em va sortir per la boca es que ho pensava de debò.
- - A la merda tot!!
Ui!, i més coses!. Per no mencionar les que he pensat i que no sap ningú.
Son moments transitoris de demència mental en que et veus en un túnel fosc i sense sortida….ES POT SABER PERQUÊ M’HE POSAT AQUI DIIINS!!!!
Es com vomitar, fa falta estar ben marejada per treure-ho tot.
Però ella, ella?, una mare aparentment tan coherent, pacient, de les son capaces d’explicar “la formació de l’àtom” per impedir que els seus fills no toquin el que no han de tocar…ella, ho asseguro, amb el que va dir aquest cap de setmana, em supera.
Les seves dues filles, desbocades, la tibaven per aquí i per allà, s’esbatussaven i la sacsejaven per mirar de captar la seva atenció. Amb els nervis de ferro, com si res, ignorant-les i un posat de “quin dia més bonic que fa” provava de mantenir una conversa coherent amb mi.
- - Mes nens? (li espurnejaven les retines) si vols que et sigui sincera, quan veig una dona embarassada sento llàstima, em fan molta pena.
Sona terrible, però, encara que no quedi bé, ho sabem, ho saps, ho sabràs… que ells son
el millor que ens ha passat, si, però, en molts minuts del dia també son el pitjor que em viscut últimament.
Res, quan els vegis dormidets, cap allà a les 9 del vespre, ja et vindrà el penediment.
No t’has equivocat, t’ho dic jo, tranquil·la, es millor haver-los tingut.
Que si dona, deixa estar les que encara son solteres, semblen contentes però en el fons ens envegen i tampoc ho passen tan bé com sembla… a la llarga …soles com mussoles i nosaltres rodejades de gent que ens estimarà (¿?). Cal ser optimista.
T’ho explico perquè no t’imaginis que tens impulsos psicòpates, per que no et sentis malament.
Que jo crec que inclús les besties tenen aquests sentiments…(si parlessin!!!)
Ah no! No te’n enfiis, ni un pel, de les que fan veure que tot es sempre bonic, (mentideres)
….aquestes, si els hi preguntes, estic ben creguda que et diran també que elles no, ni criden, ni rondinen,…, i quan van de ventre ? Que? No, ui no! Les d’aquesta mena mai no se’ls hi ha escapat ni un pet. Es que no en saben fer..!!!
Es clar. Es clar.
Ja ho aniràs veient, hi ha de tot a la vinya del senyor….,
No t´hi atabalis, el que dèiem, demència transitòria.
Segueix ser tu mateixa | Comentaris (2)Num 75. Mètode Estivill
Si o no?
Si t’acostes a l’any i encara no has aconseguit que dormin d’una tirada la nit sencera, tard o d’hora, sentiràs parlar del Mètode Estivill.
Funciona? Si, si ho fas bé sol funcionar. En els meus i en els que conec a la majoria els hi ha anat bé. No a tots.
Ho aconsello? No puc respondre.
He estat debatent amb mares que ho defensen acèrrimament i també n’he conegut algunes poques que ho detesten amb la mateixa intensitat. Les dues versions han influït en mi. Aquestes alçades no m’hi veig en cor de pronunciar-me en un sentit o altre. Crec que el millor serà que, com jo, llegiu el llibre i hi apliqueu el vostre sentit comú. L’essència del que hi diu és un criteri molt vàlid que podreu fer servir en diversitat de moments ( no solament per dormir) de l’educació del vostres fills.
Si mes no, no serà una pèrdua de temps.
Hi ha un concepte que tinc clar i que m’ajuda davant els dubtes diaris que ser mare em comporta:
L’objectiu més important que tinc es fer que ells creixin i puguin desenvolupar-se lliurement sense dependencies físiques ni psicològiques.
I de vegades és tan dur!!
Sé, que per aconseguir-ho haig de renunciar a la part egoista que els voldria lligar a mi eternament i també a aquella part del camí fàcil que concedeix sense assumir les conseqüències. Ho faig ara perquè espero la recompensa a llarg termini.
I potser m’equivoco, ..quan em miren amb els seus ullets tan nets i estenent les manetes, cridant-me amb els ditets…M’hi esforço, perquè vull que siguin adults autosuficients que sobrevisquin a la meva falta el millor possible. Que la seva felicitat no depengui de la meva existència. Perquè els estimo de veritat.
D’aquí a l’adolescència…quin trajecte més llarg i complicat. Som al principi, només; Aprendre a menjar, caminar, dormir…estem en la part bàsica, com si diguéssim, i ja ens em fem una idea, d’entrada, sabem que res és tan fàcil com semblava.
Segueix reflexions | Comentari (1)