Anna Pujabet

A mida que pujava els esgraons que amb tant desesper havia baixat feia uns minuts, el gust de venjança m’ensucrava els llavis.

Que faria ella? S’ajupiria com una guineu apallissada ? Em demanaria perdó? Suplicaria a la mare que no la acomiadés? Que faria? Potser, mentiria? Ho negaria?

• - Si et diu que no es veritat, mama, no la creguis, eh? (havia de cobrir-me les espatlles) Que em sents? (insistia agafant-la per la butxaca plena de pinces)

Va trucar el timbre i ella va obrir.

Em va clavar aquells ulls ferotges i jo li vaig sostenir la mirada, reptant-la. Per instint,  vaig estrènyer fort els meus dits amb els dits que em sostenien i em protegien.

I, a continuació, va passar una cosa horrible: la mare va estirar la ma que duia la meva ma i la hi va oferir.

No la volia deixar anar però se me’n va desempallegar com si jo fos una empastifada llefiscosa i empallegosa.

• - Tira cap a dins! Va dir la Teresa i d’una espenta em va fer passar.

Darrera l’ombra de la guineu amb els ulls plens de llàgrimes i una pena fosca, densa i corrosiva a l’ànima vaig sentir com la mare li deia:

• - Home, Teresa, estigues al cas que tinc la perruqueria plena!!
• - Aquesta nena,…que cada vegada es mes difícil de governar!!

I se’n va entornar.

Quan va haver tancat la porta es va quedar quieta esperant, pacient, a que la tornes a mirar. La pressentia  a escassos centímetres de mi. Quan vaig reunir el valor per fer-ho, vaig aixecar la vista a enlaire queixalant-me la llengua. Ella em va donar una bufetada que em va girar la cara i em va castigar a dormir.

Dormir? Crec que aquella nit la vaig passar en vetlla. Creguda que era víctima d’un complot internacional o que potser els alienígenes havien abduït part de la meva família. Els tres germans havíem estat abandonats. No ens estimava ningú.

Quan, mes tard, la mama, amb el seu amor de mentida i les seves olors es va asseure’s en la voreta del  llit per acaronar-me i fer-me el petó de bona nit, la meva tristesa i jo ens vam fer les dormides.

A les fosques, no se’n va adonar.

Amb la quietud del sonàmbul, vaig remoure’m, vaig sospirar, vaig donar mitja volta, i, vaig seguir plorant,  llargament.

Saltava les escales de quatre en quatre sense mirar enrere, sabia que no em seguia perquè no li sentia la veu però em feia tanta por que vaig preferir no parar de córrer fins que vaig ser a quatre carrers de casa.

Corria i corria amb el fred bufant-me les orelles. Era hivern i fosc. Travessava els creuaments sense fer cas als llums dels cotxes que em venien de dret. Quan em vaig aturar era darrera la clínica Sant Josep.

La respiració em cremava el coll, em notava el batec a les celles i tot de formiguetes a les dents, però me’n havia sortit. Vaig asseure’m en un portal i la poca gent que passava em mirava amb curiositat. 

Ara havia d’anar a buscar la mama, explicar-li i salvar als meus germans.

Quan la meva mare em va veure entrar per la porta del carrer de la perruqueria , amb pijama i descalça, va quedar perplexa.

• - Que fas tu aquí? Però, es pot saber de on vens?
• - Mama. M’hi vaig tirar al coll, – ha passat una cosa terrible. La Teresa…

Amb el posat de compromís va deixar a mig fer la senyora a qui estava “marcant” amb els “rul·los” i va estar per mi.

Mentre jo parlava i parlava i les paraules se m’escapaven, se m’encavalcaven i m’ofegaven d’indignació,  la mare em va acompanyar al “cuartet ” on depilava i em va fer seure a la llitera.

• - Posa’t tranquilla, ara vinc.

Em vaig distreure clavant el dit al coixinet, fent foradets al paper blanc i rugós que hi posava al damunt per protegir la llitera de les gotes de cera.

Estava satisfeta, pletòrica, com la única supervivent d’una guerra. Ja no em podia passar res, estava amb la mama.

Quan va tornar, em va agafar de la ma i em va portar a dalt.

(continua)

Encara tenia esgarrifances i sanglots quan la Teresa li va acostar el plat ple de escudella i vòmit (mes vòmit que escudella) i amb un somriure als llavis li va dir:

• - No t’aixecaràs d’aquí fins que t’ho mengis tot. M’has sentit? (li va cridar a l’orella)

La imatge de la meva germana provant de menjar-se allò era denigrant.

El marc es tapava els ullets amb la màniga i a mi la ràbia i els fastigs em consumien per dins. Estic segura que a ella la situació la divertia; com mes ens encongíem més grossa es feia.

S’estava cometent una injustícia, un abús de poder, no ho podia consentir. Jo era la gran, ho havia d’acabar com fos. Em vaig aixecar i li vaig plantar cara:

• - Això no es fa. Ets dolenta.
• - Que dius???

M’estava amotinant i aquesta era una insubordinació que no es podia permetre.

Mentre em perseguia per tota la casa li anava jurant que li diria a la mare i que la faria fora quan sabes com ens tractava. Vaig saltar per damunt del sofà i quasi m’enxampa, però jo era mes àgil. Em va tibar de la roba i em va fer un cec al coll però m’hi vaig poder deslliurar. Varem arribar a un punt mort, cara a cara, i la taula del menjador pel mig. Mentre decidia per quin costat tombar per agafar-me,  ”despotricava” i m’amenaçava amb  el front violeta i totes les venes del coll com cordills d’estendre roba.

El meu germà era dret al llindar de la cuina. La Neus tornava a plorar de nou.

Cinc, tan sols a cinc passes de la porta de l’entrada, amb una mica de sort aconseguiria arribar-hi i escapar-me al carrer.

Havia d’anar a buscar ajuda.

I ho vaig aconseguir.

(continua)

Aquell vespre érem els tres asseguts a la taula.

Jo ja havia acabat i em mirava els meus germans que els tenia al davant.

El Marc era petit, i, com sempre, ho potinejava tot. Esforçant-se,  amb els dits pescava el tallet i mirava de clavar-lo a la forquilla per endur-se’l a la boca. La Neus guardava dues boles de bistec a cada galta, a les mans,  un vas d’aigua tèrbola que per mes que provava de beure no l’ajudava a anar avall. Li venien arcades.

• - Doncs si ja estàs t’esperes, aquí no s’aixeca ningú fins que acabeu tots. I tu, es pot saber que fas?

A la meva germana sempre li costava d’empassar. Jo tenia la teoria de que feia aquelles galtes de tant entatxonar-hi aliments. Desprès quan corria, li botaven, les tenia donades com les gomes de saltar

Aleshores, com en centenars d’ocasions, amb la boca a rebentar, va demanar clemència amb la mirada i a penes se la entenia quan va dir:

• - No en vull més….

Però ella no es compadia mai, no  tenia pietat. Va omplir-li encara mes i taponant-li amb la mà  la va obligar a engolir. El meu germà espantat es va afanyar a netejar el plat i va quedar quiet, brut i oliós fins les orelles. Els dos miràvem les estovalles. No dèiem res, ni respiràvem.

• - I ara, per “cotxina”, a menjar-te una altra cullerada de sopa. Que t’has cregut! Amb mi no podràs.

Li va prémer la cullera en un puny i la va forçar empenyent-la a agafar caldo i galets.

• - Endins!

Però ella anava fent basques, com un volcà apunt de erupcionar, i no deixava de plorar.

• - que mengis!

A la tercera vegada que ho va intentar un soroll estrany que li sortia de la boca de l’estomac va precedir el que ens temíem; una vomitada impressionant.

La pudor acida i els esquitxos ho van embrutar-ho tot. Ella convulsionava i la bilis li rajava dels narius, seguia amb els colzes damunt la taula i sense aixecar-se  però havia deixar de plorar, el seu cos, tens, deia que estava espantada, temia per  les conseqüències del que acabava de fer.

Els tres esperavem, immòbils, amb l´ai al cor. Erem a l’aguait de la seva reacció. La guineu estarrufava la cua apunt d’atacar.

Aviat ho vam saber.

(continua)

• - El primer que obri la boca se’n va castigat al “cuarto”.

La cuina de casa meva era estreta  i llarga, no molt gran. Les parets de rajola i els fogons a gas. En la pica hi havia instal·lada una trituradora. Una novetat. Hi podíem llençar les restes de menjar i aleshores es pitjava el botó que feia molt soroll i que ho esmicolava. Però era perillós; – ni us hi apropeu!! Com que tenia tanta potència, si ens descuidàvem,  ens podia devorar un braç.

En un racó, al costat de la porta, davant de la nevera i el forn, al costat de la caldera, hi havia la taula on sopàvem.

La mare plegava tard. Feia de perruquera. Tenia el negoci just a sota el pis, però quan ella arribava nosaltres ja dúiem el pijama i érem apunt d’anar a dormir. Ens feia un petó amb la bata plena de pels i ens deixava al nas l’olor de tint i laca. El pare , normalment, venia més tard.

• - mengeu!

La Teresa era qui ens cuidava. Baixeta i amb els cabells llargs i negres. La mare diu que deuria tenir uns vint i pocs anys.

Si hagués nascut animal seria una guineu, en feia la cara. Sempre estava enfadada. Tenia un “novio” que la venia a buscar i que no suportava esperar-se ni 5 minuts mes. Mai no parlava amb nosaltres, el “novio”. Tan se val, no ens agradava, era molt pelut i només tenia una cella que li anava d’una templa a l’altra, s’assemblava a un d’aquells homes de les cavernes. Els veiem anar-se’n agafats de la cintura, els espiàvem rere les cortines de la finestra del dormitori dels pares i se’ns escapava el riure sota el nas.

• - Com no mengeu, em sentireu!

La Teresa a  la mare li queia molt bé perquè sabia com”fer-nos anar rectes”.

Nosaltres la odiàvem. Ens tenia atemorits.

(continua)