Num 104. Onze anys i tres mesos
A mi em va venir quan tenia onze anys i tres mesos, exactament. Sobre les 9 del vespre.
No es que recordi el minut concret, ja seria la pera!, el que recordo és el moment precís en que la meva mare ho va descobrir.
Jo estava al llit, llegint.
Era una nena, que sabia!! Tampoc ningú em va explicar res.
En aquell temps i en la meva família aquestes coses no s’explicaven i les meves amiguetes d´escola, si cap, encara eren més ingènues que jo.
No havia vist, en la vida, una compresa. Ni sabia per a que servia i molt menys podia suposar que sagnar era normal. La sang sempre vol dir mal o malaltia.
Va entrar en la meva habitació i, tancant la porta amb calma, s’hi va repenjar d’esquena com impedint que ningú més pogués passar. Va quedar uns segons muda, amb uns ulls i amb una cara que no sabria definir; com si de sobte acabés de saber que qui s’estirava al llit era algú desconegut.
Ella, aleshores, per a mi, ja era molt gran. Tenia trenta vuit anys. La meva edat. Fa riure.
De la butxaca de la bata es va treure unes calces i alçant el braç em va preguntar:
- Anna, són teves aquestes calces?
El meu caparró es va bloquejar. Quina escena més surrealista.
Jo sabia que eren brutes quan les vaig llençar a rentar. Una taqueta marronosa que vaig prendre, em perdonareu, per un llepet. No n’hi havia per tant. A tothom li pot passar.
- son teves o no?
De qui sinó?.
La meva germana feia dos talles menys i ella, tres talles més. Ja no hi havia mes dones a casa.
-Ai filla meva que t’ha vingut la pepa!!!
I se’m va llençar al coll somiquejant.
M’asfixiava. Amb les calces en un puny, com un trofeu, em va petonejar de dalt a baix.
O el que em passava era molt greu o, la pobra, s’havia tornat boja.
Se les va tornar a desar i tal com va entrar, va sortir de nou sense més explicacions, deixant-me allà astorada i més espantada del que mai havia estat.
Uns minuts més tard va venir el meu pare. Vermell i suat com un dimoni.
Carretejava una pila de llibres que va escampar al meu damunt. Em va ensenyar fotos de plantes i insectes i em va explicar com feien les abelles per reproduir-se. Si no s’hi va passar una hora poc va faltar.
Desprès la mare va treure el cap, “xistosa”, amb un somriure d’orella a orella. Em va deixar unes “gasetes” com diu ella, i em va recitar un llistat del que no podia fer mentre tingues la “pepa”.
Quan van tancar el llum em feia mal el pit de l’angoixa.
No havia entès res.
L’únic que sabia és que alguna cosa important m’havia fet diferent als seus ulls.
Que havia de guardar secret.
Que hauria de vigilar més amb no sé molt bé què i que aquella setmana m’estava prohibit anar a la piscina.
Segueix innocentades | Comentari (1)Num 86. Un altre moment
Mig dia i un sol de justícia.
A la Plaça dels Porcs hi ha un a residencia de dia.
Havent dinat, la noia treu els avis sota l’ombra dels arbres.
Fa calor.
Jo també m’hi aixoplugo esperant que em passin a recollir.
Se’m barreja al cap el que veig, el que escolto i el que penso.
Penso amb els nens i la hora que és. En que la meva mare es deu preguntar perquè no he arribar encara.
Sento el cant d’un ocell exòtic que algú deu tenir al balcó i que fa que si tanques els ulls et sembli que ets molt lluny, però, sóc a Igualada en un dels seus recons de pas.
I veig, el que és, una “plaçoleta” petita on s’hi “nusen” com varius sis carrers estrets.
Davant el centre hi ha tot de bancs que son plens de gent gran.
M’hi encanto.
Parlen fluixet o no parlen. L’avi de la gorreta recita entre murmuris, potser canta, fa anar la cama amunt i avall i es deixa el peu alçat quan calla, ha oblidat la lletra i es baralla amb la memòria. Torna a començar.
L’una li somriu a la mixeta que passa, l’altra s’escura les butxaques per trobar engrunes amb que temptar els coloms. A la veïna de seient no li agrada tants batecs d’ales, ha plegat els braços damunt el pit ossut. Està enfadada, es fàcil llegir-li la expressió en un cara menuda farcida de plecs.
Aquells s’han quedat quiets com els han deixat.. N’hi ha que hi son i prou.
No es veritat que siguin com la canalla. Es mouen lentament i son obedients i pacients.
Però ho van ser.
De regalar-los-hi seixanta anys de cop ara seria al pati d’un col·legi.
Hi contaven amb això quan eren com jo?
Me’ls miro i penso amb qui soc i amb qui serè.
No corre ni un bri d’aire. La xafogor m’enganxa la roba i em despista.
Me’n vull anar a casa.
Segueix reflexions | Comentari (0)Num.77 Fama..”y a bailaaar”
Va ser intentant fer la vertical per demostrar a la meva filla gran les dots que tinc de gimnasta que tan bona reputació em van donar a EGB, quan, desprès del impuls, un, dos, tres, braços enlaire genoll dret aixecat, em van fallar els “amortiguadors”.
L’efecte rebot, l´ elasticitat, la molla dels bíceps o ves a saber ,”toing, poff” que no sé que els va passar als braços però se’m van ”enxofar” com dos “palotes sabor fresa” i del castanyot, no t’ho perdis, per poc hi deixo tres dents i un tros de llengua i tot.
Directament ”empotrada” a la paret del pati.
Uns segons de “descol.loque “.No es per riure. Com la Marta quan baixa el Dragon Kan i diu que se li mou el cervell. Que no hi veia bé, que no sabia on era, ni com havia anat que acabés amb aquella “pose” tan miserable.
Mentre m´orientava, descargolant-me, vaig veure la nena, paralitzada, segurament espantadíssima pel que la mare acabava de fer.
Però l’amor matern traspassa el coneixement: Malgrat que, del sotrac, el sistema nerviós se m’havia malmès i, de tot el cos, nomes em notava les puntes de les orelles que em bullien com si les haguessin rostit “volta i volta”, i malgrat que, possiblement caldria un inventari per recol.locar-me els ossos, vaig ser valenta i somrient-li, amb paraules quietes i assossegades li vaig explicar:
- - En l’antiguitat, en l’època que la mama anava a collegi, la vertical es feia així.
Es va girar, va quedar quieta, es va tornar a girar, em va mirar de dalt a baix i a continuació va seguir fent les seves “rodes”, en el meu temps les laterals, sense donar-hi més importància.
Jo també al·lucinava.
Poc m’esperava aquest desenllaç quan se’m va ocórrer, però, si m’hauríeu d’haver vist uns minuts abans, es que em vaig fer la “xula” de tan creguda que estava,…serà possible…no me’n sé avenir. A veure si serà que m’haurà desequilibrat el bunyol?
Total, he agafat una por… que ara no tinc pebrots ni de apuntalar una “voltereta”. Ostriqueta, no vull ni imaginar que hagués pogut passar si se’m dona per fer “l’espagat”…
No, no. No em puc deixar perdre d’aquesta manera, m’he rovellat mes que un patinet a l´intempèrie.
S’ha acabat, i ara va en serio, al setembre començo a fer esport.
Segueix innocentades | Comentaris (3)