Num 101 l´Elefant
Si heu anat mai al circ, a un dels grans, amb moltes bestioles, haureu vist on tenen lligat l’elefant abans i desprès de sortir a escena.
No?. No ho heu vist?
Us ho explico;
El tenen lligat amb una argolla a una pota i una cadena de pocs metres a una estaca al terra.
Si l’aneu a veure amb els nens us preguntaran: – perquè no s’escapa?
Es veritat, perquè no s’escapa?
Es un animal que pesa una barbaritat amb una força bruta excepcional, capaç d’arrancar un arbre o de fer tombar un cotxe. Perquè no s’escapa?
Jo vaig anar a veure l’elefant amb algú que en sabia molt de domesticar nens. Era i és la seva feina. Ell em va donar la resposta al misteri:
L’elefant no s’escapa perquè la primera argolla l’hi van posar quan era petit.
Es clar que va provar d´esmunyir-se, infinitat de vegades, però encara era cadell i les seves embastides no tenien la potència d´un exemplar adult.
Va estibar un dia i un altre. Es va fer una nafra al turmell. Però, al final, va arribar el dia en que ja no ho va intentar més. Havia après que l’argolla era invencible i aquesta era una lliçó que l’hi hauria de servir per la resta de la seva vida.
Ningú neix ensenyat.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 93. A veure si, entre avui i demà, fa el tomb.
La Marianna es la meva pediatra. Bé, la dels meus fills. Fa 10 anys que la conec, els mateixos que fa que ella em pateix a mi i als mocs dels meus cadells.
Quan la projecto mentalment, la veig amb la bata blanca i la escolto dir això: – a veure si, entre avui i demà, fa el tomb.
Quantes vegades a la vida ho deu haver dit??
A mi i a tantes, perquè, en bessonades o no, el primer any de guarderia, excepcions a part, que, com amb els còlics, sempre n’hi ha, el primer any de guarderia et toca pagar per tenir-los a casa.
Si en els seus primers mesos de vida no se t’havia passat pel cap abandonar-los, ara, quan les nits en blanc i els plors enfebrats et trauran de polleguera, quan, “l´aparatet ditxòs” t’avisarà i et ferà alçar per deambular com un zombie amb les mans plenes de xeringues de colors, ara, repeteixo, els instints maquiavèl·lics et tornaran a dominar: Que bonic quan, a les tres de la matinada, el toques i notes com bull. Quan li dones el dalsy i l’escup.
La famosa frase, vomitiva ja, de que: – que li deu passar? T’acompanyarà, intermitentment, vint-i- quatre hores, penjant de la llengua i del cervell, de les orelles no, perquè hi tens l’oïda ocupat, connectat, a la seva respiració. Amor de mare o una penitencia?
I ho saps, i ho sé. Que són tres dies d’antitèrmics, caigui qui caigui, uns dies més si t’atreveixes amb la homeopatia i si, desprès, no fa el famós tomb, caldrà donar-los antibiòtic.
Però, que vols que et digui, no m’amoïno intencionadament. No he après de l’experiència i per aquest motiu tampoc puc evitar-ho. Cada vegada que un dels meus fills esta malalt em temo el pitjor.
Una “llaga” a l’estómac em sortirà…qui em manaria a mi!!!
Segueix nens malalts | Comentari (0)