Num 115. Contagis
Intentar que els bessons no s’encomanin es quasi, quasi, tan difícil i esgotador com omplir un cistell d’aigua.
Hauríem de fer coses que les mares de bessons no fan:
Repartir les farinetes des de plats diferents, amb culleres independents.
Posar-los a dormir en habitacions separades.
A banyar a dues tandes.
Distingir i intransferir les seves joguines, els seus xumets, els biberons, la roba…. ufff. Tanta feina!
A la conclusió que he arribat és que si no pots amb l’enemic…
Ja no només no ho evito, sinó què, ho provoco. Tant com puc.
Més que res per que costa molt que es posin malalts al mateix temps. Acostumen a empalmar.
Així doncs, la mitjana està sobre els quinze dies per malaltia. Això es molt temps. La meitat d’un mes.
Per acabar fins el “gorro”. Segrestada a casa de dia i amb tortures insomnes de nit.
Per tant, com més aviat comencem, més aviat acabarem.
Sona malament, però, és per mi un triomf escoltar-los estossegar a la una.
Ah, però, no s’hi val a confinar-se, també aquí hi ha escrita la excepció.
En alguna situació, per més que traspassi mocs, per sorpresa meva, sense explicació, el cistell s’acaba omplint:
El Jaume va passar la varicel·la amb nou mesos i la Judit amb 6 anys.
Mira per on.
Segueix nens malalts | Comentari (0)num 114. Antibiòtic
Compte.
Es un any especialment dolent pels refredats i just comencem.
Vigileu amb els antibiòtics, si no son necessaris, poden fer molt de mal.
Els metges, també s’equivoquen, són humans, i de vegades actuen empesos per les desesperacions de les mares.
Recuperem això també de la nostra infància.
Feu memòria.
Quan la febre ens feia guardar llit i no hi havia constipat que no tingués els seus tres dies de pujada i uns altres tres de baixada.
Tornàvem fortes les defenses.
L’antibiòtic era per casos extrems.
Només s’avisava al practicant, amb les seves xeringues de vidre que fèiem bullir, quan el metge venia, al cap de 8 dies, amb el maletí de pell i li demanava a la mare una cullera que ens entatxonava fins a fer-nos estossegar.
La immensa majoria vam sobreviure.
Sé que amb dos petits i malalts una corre el risc de tornar-se boja. Però si som pacients i provem a que es refacin sols, el proper cop el seu cos respondrà millor.
De veritat.
Segueix nens malalts | Comentari (0)Num 113. El xumet i els bessons
La Judit ha heretat la meva addicció.
El Jaume, no. Hagués pogut deixar-les de ben petit, però, amb els bessons, la qüestió no resulta tant fàcil de resoldre.
Es com provar de desenganxar-te del tabac quan la teva parella és un fumador “empedernit”. Tampoc val el: -ell és petit i tu ja ets gran. Tots som, aparentment, iguals, tots estem en igualtat de condicions.
El xumet crea un mar de contradiccions en la opinió publica.
La gent s’obstina a col·locar-los-hi quan son bebès perquè, fa l’efecte que un nen sense, és raret, li falta un no sé qué. A l’any i pico, però, hi ha un canvi rotund de mentalitat i comencen a atabalar-te i a fer-te entrar por al cos, com si, en comptes de goma o làtex, el que ensaliven fos un verí prou perillós.
Tinc present, amb els primers, els malsons que em venien pels seus futurs paladars deformes. Me’ls veia adolescents, malcarats, granelluts i amb les boques plenes de ferralla.
Al final els hi van donar als reis als tres anys ben complerts i, us haig de dir que, deu anys desprès, quan ja les han canviat totes, cap pronòstic dental s’ha complert.
La nena, però, va plorar una setmana sencera.
Jo crec que va passar una mena de “mono piponenc”, que quasi la fa defallir a ella i a mi.
Al capdavall ens hem vam sortir.
Desprès vaig saber que n’havien amagat una sota un calaix i que, de tant en quan, es tornaven per xumar-la.
Els vaig descobrir una estona que no els sentia traginar (no us en fieu dels silencis dels bessons). M’ho vaig callar, perquè, per mi, era més important que compartissin la malifeta que no pas la malifeta en si.
Amb el Ton i la Martina, els petits, no els hi he donat si no me l’han demanat. Quan necessitaven un consol “extra” que jo no arribava a abastir.
Avui en dia les fan servir només per dormir. I, ho tenen tan assumit que el primer que fan quan es lleven, és llençar-la al bressol i desprès, estendre els braços per a que els tregui del llit.
Segueix fills bessons | Comentari (0)Num 112. El xumet. (continuació i final)
Al xumet m’hi van sucar de tot.
Sucre i mel i trossets de xocolata i nata per la mona. Cava per veure’m fer ganyotes, i desprès, sal i cafè quan pretenien que les deixés.
No va resultar.
Inclús me les van tintar.
Tan em va fer.
Quan al final tornava a notar la boleta de cautxú bombejant al paladar, el gustet em dominava. No hi havia qui me les llevés.
Va ser apel·lant la meva consciencia. (De petita ja en tenia molta)
“Lletja” era la única paraulota que coneixia. I jo era “lletja” per fer-les servir.
Un dia em vaig apropar al balcó, sola, i les vaig llençar.
La mare m’hi va trobar de “cuclilles”, sanglotant, mirant l’infinit del carrer, fent “vine, vine” entre murmuris, arronsant els cinc ditets de la mà que les havia empès.
Vaig ser bona nena i valenta.
El que passa és que també vaig tenir molt mala sort:
Van quedar penjant per la llaçada, en un cablejat de telèfon que travessava la via.
Nits d’hivern, tardes d’estiu, matins de primavera… moltes vegades em van haver de treure de la bora del balcó. Fitant la fosca nit. Amb la punteta del nas enganxada als vidres. Enyorant la meva droga. Veient com el fred, el sol i el vent les ennegria i les consumia. I jo amb elles.
Les meves pipes!!!
Ni els Patxes, ni l’home del sac.
Ningú més me les prendria, ningú més me les tornaria.
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 111. El xumet
Fins els cinc anys vaig viure al carrer Sant Carles. En un pis, d’un edifici vell, que ja no existeix.
Una immensa claraboia donava llum a l’escala que feia cargolins fins dalt de tot, amunt molt amunt, on nosaltres vivíem.
En aquells esglaons gegantins vaig aprendre a fer-me el llaç de les sabates; unes botes ortopèdiques marrons que em servien per rectificar els peus amb tendència a ajuntar les puntes al caminar. Quan em preguntaven, jo responia que és que els tenia rodons. Volia dir, pont. M’ho van descobrir en una “revisió medica” de les que feien a l’escola.
Si tanco els ulls veig el lloc.
Compto que hi havia 4 replans. En cadascun d’ells, tres portes de veïns a l’esquerra i un de sol a la dreta. Nosaltres ocupàvem el de la dreta del quart.
Just al davant de la meva entrada, allà on l’escala moria, hi havia una porteta petita d´on mai no vaig veure sortir a ningú.
Quan la mare saludava a la veïna, quan el pare tancava els dos panys, quan la Teresa feia el rebedor i deixava obert perquè s’eixugués, quan ningú em veia, la vigilava.
De fet, era una porteta tant baixeta com jo, i doncs, o bé hi vivia gent d’estatura minúscula, nans o fades, o, joguines encantades de les que s’han fet malbé i no vol ningú. A vegades somiava amb que la travessava.
Casa meva era plena de llum. El sol hi entrava sobretot pel balcó.
Hi tinc un retrat assegudeta damunt una gibrella en aquell balcó. Es podria dir que vaig aprendre a fer les meves necessitats veient passar la gent des de dalt del cel, com un ocell.
Del pis del carrer Sant Carles recordo poc: La porteta misteriosa, el mussol que va caure darrera el televisor i les pipones.
Les pipones m’agradaven molt.
La mare me les lligava amb una cinta perquè en feia servir dos cada vegada. Amb una hi feia la pipa, amb l’altra hi refregava el nas.
Alguna cosa m’haurà quedat al subconscient que encara ara quan les veig em ve salivera.
Hi tenia vici.
(continua)
Segueix infantesa | Comentari (0)