Num 4.Trenta i pocs quilos mes.
Dels cinquanta quilos vaig passar als vuitanta i pocs en qüestió de 7 mesos.
Tu no ets conscient, evidentment, de que el canvi es tan gran, però nomes et cal veure les cares dels que fa temps que no t’han vist.
Passes de ser una dona mes o menys de bon veure a ser una taula “camilla” sense braser. De ser l’objecte de desig a, bàsicament, un bot. Quan veus aquelles panxolines tan mones a les revistes, tu et mires al mirall i, sincerament, no t’hi identifiques. No ets un ser, ets un recipient.
Però això es gradual i sota els efectes de la droga maternal no et sembla tan greu. A posteriori fas teu el mite de que “la bellesa es troba a l’interior” i ja esta. De totes maneres, com tot, es temporal. Amb paciència i una dieta, el cos acaba trobant el seu origen. Tot torna al seu lloc. O gaire bé tot.
Al principi et palpes el ventre i no notes res. S’hauran equivocat? Examines el paper higiènic cada vegada que vas al wc i en vistes de que no hi ha pèrdues penses: -be, deu seguir tot aquí dins. (i molts cops, tot i havent pèrdues, segueix estant tot allà dins). Així que esperes la propera revisió, mes que res, perquè el metge ho confirmi.
Les revisions. Les cites mediques. Son com el següent episodi de vent del pla. Les embarassades vivim contant les hores que falten per la pròxima ecografia. Son les primeres fotos dels nens. Una mena de amfibis, cap grossos recargolats. Els nostres fills. I son de veritat: -has vist com es bellugaven?
I tenen caràcter: -serà hiperactiu?
Observem esmaperduts aquella imatge borrosa i diem:-es veuen perfectament.
Ens la mirem i la remirem (de vegades, a l’inrevés) i cap a la tercera ja hi trobem semblances familiars: – tindrà el teu nas.
Segueix embaràs multiple | Comentaris (2)Num 3. l’historia es repeteix
Quasi deu anys mes tard…. en la meu segon comunicat públic d’embaràs, les reaccions van ser ………no tinc paraules.
Tampoc vaig esperar els tres mesos aconsellats. Havia de treure.m-ho del damunt i normalitzar la situació com mes aviat millor.
Si als 27 ningú esperava que tinguéssim fills tan aviat, als 37 ningú esperava que en tinguéssim mes. Ni nosaltres mateixos, per ser francs.
La meva mare es va posar les mans al cap. El meu pare, tan difícil de sorprendre, va dir -Collons. Els germans, tiets, amics, …va haver de tot. En resum, obrien molt els ulls.
Quan vaig dir que tornaven a ser dos, la mare feia que no amb el cap, el pare va deixar anar: -collons, collons. I els germans, tiets, amics…en general m’ho feien tornar a dir i tot seguit posaven cara de, por, llàstima, consol..a algú li va costar mes d’assimilar i s´en va anar pensant que era broma.
Però la broma era real.
Les mateixes probabilitats de que m’hagués tocat la grossa de Nadal.
De vegades fa falta dir en veu alta el que nomes saps tu per captar la magnitud. Aquella nit qui no va dormir vaig ser jo.
Els primers que ho van saber, però, van ser els nostres bessons grans. Amb els seus 9 anys, ens escoltaven i possiblement no entenien perquè ens costava tan de dir-los-hi el que els volíem dir. Intuint que alguna en passava, la nena va agafar-li la ma al nen. Estaven callats i atents. El que va passar pel seu cap, no ho se, però tampoc van demostrar res. Contents? Tristos? Enfadats?. Els hi vaig comprar un regal i els hi vaig jurar que no els deixaria d’estimar, que sempre els voldria un puntet mes a ells.
Es van abraçar. I jo m’equivocava.
Amb el temps he sabut que ells en cap moment van tenir por de que la seva mare no els volgués, ells, temien i temen pel seu bessó. Que aquell amb qui han vingut a aquest mon s’enamorés dels seus germans petits i ja no el preferís. Es curiós, no?.
Els vincles entre germans bessons son “diferents”, “especials”. Jo tinc la sort d’observar-los per duplicat cada dia de la meva vida i us puc garantir que no deixen mai de sorprendre’m.
Segueix embaràs multiple | Comentari (0)Num 2.Que ho sàpiga tothom
La segona gran emoció que sents quan saps que seràs mare, es l’emoció de poder-ho explicar.
Primer, quan? Tres mesos? Massa temps.
A qui? A tothom. Als germans. Als amics. Als veins. Al mon sencer. Desprès resulta que poques vegades reaccionen com esperàvem. Però ens passa això. Tendim a creure que el que ens afecta a nosaltres té el mateix efecte sobre els altres.
- Quan ho sàpiguen els meus pares…..Ai els pares. Sempre ens persegueix l’obsessió aquesta. Que es sentint orgullosos, feliços de tenir uns fills tan fantàstics.
En la meva primera experiència jo nomes feia 3 mesos que m’havia casat. Ells estaven en procés d’assimilar que la seva filla gran ja no vivia a casa i habitaven en aquell període en que miren de tractar-te com a un igual. La nena te marit. La nena ha de fer sopar. La nena paga els rebuts de casa seva.
Pobrets. Els tenia a tots dos asseguts a taula. Vaig fer la deguda fotocopia de l’ecografia i els hi vaig donar tot dient alegrament: -Felicitats avis!!!
La mare amb el paperet entre els dits i el somriure mig trencat feia esforços per mirar d’entendre quina relació hi havia entre el que jo li deia i aquella mena de dibuix estrany. El pare no deia res. Quan la mare el va mirar interrogant ell, que sempre ha estat molt llest i concís, va sintetitzar: -que esta prenyada!
Però això no va ser res.
Faltava el millor: Va haver un silenci llarg. La noticia de que venien bessons els va sobrepassar. Com si els haguéssim bufetejat.
Estaven desubicats, amb les galtes vermelles i fora de joc.
La mare diu que no va dormir en tota la nit. Perquè?
Fins que no tens fills no saps el perquè de moltes coses.
Segueix embaràs multiple | Comentari (0)Num 1.Primeres impressions
El primer cop que vaig saber que estava embarassada tenia 27 anys. Jo estava al ”potro” amb la panxa embotornada de gel i la doctora girava la pantalla insistint en dos punts negres. El meu recent maridet, donava salts per la consulta ple de felicitat i repetia i repetia que ell ja ho sabia, que ell ja intuïa que allò ens havia de passar.
Jo, mare? Jo havia de tenir dos fills?
El segon cop que vaig saber que estava embarassada tenia 37 anys. Amb la mateixa postura de deu anys enrere, però amb una mica mes de lumbàlgia, els meus ulls incrèduls buscaven en la pantalla plena de grisos, potser, l’existència d’un puntet negre?
La doctora reia. El meu marit, ja un home madur de quaranta anys, seia blanc, absent,en la cadira del consultori. No feia falta que digues res.
Uns altres 2 puntets eren allà, picant-nos l´ullet.
D’això ara fa 7 mesos.
Em dic Anna Pujabet i crec que puc dir que soc una experta mare de bessons.
No se que es tenir un fill, ni tenir-ne tres., pero en canvi tinc 4 fills com quatre roses.
La meva experiència es personal, es clar, però també es una experiència extraordinària amb tots els sentits.
A mi, sobretot al principi, m’hagués anat be haver trobat un blog com aquest. Es per això que em va semblar interessant la proposta del meu amic Pep.
Explicar la meva vida? Be, potser hi haurà algú que en sabrà treure profit.
Segueix embaràs multiple | Comentaris (5)