Num 13. Regresions

La maternitat traça una línia en la nostra vida, que fa que tot el que em viscut marxi molt lluny. Però, com per art de màgia, hi ha situacions del  present que recuperen amb nitidesa instants precisos de quan nosaltres érem petits. Quan érem els fills.

 

Jo, amb set anys.

Conec l’olor  a sofre que fa el sol quan toca les pedres dels antics carrers de Copons.

Un extenuat mig dia d’estiu sota el cel picotejat de blaus quan les orenetes s’escridassen i fan acrobàcies al vol.

Assegudeta al portal de casa la iaia suren en l’aire sorolls esmorteïts de vasos i plats i em miro la plaça, tan quieta, sense vida.

A les mans un paquet de maries que rosego, les ungles plenes de terra, els genolls pelats i les victòries foradades pel dit gros del peu. Dues formigues es barallen per fer-se amb les petites engrunes que deixen anar les meves galetes.

Penso  en  la seva veu. En com m’abraça, en el perfum que li deixa anar la pell.

Giro el cap fitant carrer amunt.

Els ulls se m’enteranyinen de llàgrimes.

A veu baixa murmuro:

-Quan vindrà la mama?

Seguiment infantesa | Comment (0)