NUm 51. Protagonista
Quin paper tenies en la teva vida anterior?. Solies passar desapercebuda? Si? Doncs se t’ha acabat.
En el moment en que poses els peus al carrer empenyent el “troleibús biplaça”, tots els focus estaran encarats cap a tu.
Ni en els millors dels teus somnis adolescents imaginaves esdevenir tan popular, llàstima que, ara, potser, ja no et ve tan de cara.
Els teus “ninos” son la sensació!!! Desperten la tendresa, la curiositat i la enveja de tot esser vivent. Menuts i grans queden hipnotitzats, atordits, amb posat de babau rialler quan et veuen passejar:
Els mes tímids faran malabarismes per xafardejar sota les capotes, els extravertits se t’acostaran sense pudor, voldran saber el que, el com i el quan. L’avia aviarà el net per a que els toqui (no vagi a ser que no siguin de veritat!) i cacofonies arreu et xiuxiuejaran a l’orella: – quina feinada!, que macos! Pobreta!mira, mira! Tela, tela! Uixxxx, però si son iguuuaaals!!!
Iguals? Com poden dir que son iguals?. No ho entenc.
Ho associen. La paraula bessó com a sinònim de copia. Però, si un es un nen i l’altra una nena!!
Amb el Jaume i la Judit com que de constitució son molt semblants, doncs, vaig pensar que potser si, que des de fora els costava distingir, jo em deia…carai, el que fa l’instin, com a mare els veig totalment diferents. Però amb el Ton i la Martina…? que l’un es el Wili ( de l’abella Maya) i l’altra es el Yogui (de l’ós Yogui)…son ganes!!
Com sigui, ets el tema i res, que t’hauràs d’acostumar.
Mes endavant quan ells vagin creixent i ja no els vegin de la mateixa edat fins i tot es sabrà greu. Seràs tu qui, a la que puguis, diràs: -són bessons, eh! Ja veuràs.
I es que, en el fons, descartant els dies dolents, et complaurà.
Ets especial, una mare extra-ordinaria; vet aquí que els teus fills t’hi han convertit.
Seguiment fills bessons | Comments (6)6 Contestes to “NUm 51. Protagonista”
Ves a una contesta
I més protagonista ets quan vius en un poble de 2000 habitants que tothom et coneix, quan anava a passejar amb el Trolebus, en dèiem el Via Crucis de les parades que fèiem, que tothom ens venia a dir coses. Uffffff !
I ara molta gent de fora el poble , em diu quants any té el nen? i la nena? i quan els hi dics són bessons em diuen no pot ser, un ros arrissat i la nena amb els cabell ben llis i morenassa. Ara el pa de cada dia és dir-me aiii qui ho diria que són bessons, un amb el cabell arrissati l’altre nooooo.Mira que ho sento de vegades ehhhh em cansa ja aquest comentari.
Bon cap de setmana,
Bet
Doncs a mi, paradoxes de la vida, em passa tot el contrari els meus fills no son bessons i tothom em diu: ui que gran está el petit si semblen bessons!!Quina poca vista que te la gent a vegades
apa vaigi be!
Protagonisme….ja quan la meva panxa creixia i creixia enormement i començava a no deixar-me veure els peus.
Si els posava junts queia endavant i tota la gent (alguns de bona fe i d’altres amb mala bava) comentaven la meva panxa…
Jo a més a més visc a itàlia i aquí tocar la panxa de les prenyades deu portar bona sort…
-Quants en portes? (de moment dos)
-Quina panxa més grossa! la puc tocar??? (i jo et puc tocar el cul?)
-PEr la posició de la panxa portes un nen! (si senyor i a l’altre cantó una nena)
-ui! ets tan grossa que potser explotaràs (doncs compte que no t’esquitxi)
A més a més no sé vosaltres però jo vaig començar a ser una mica àcida amb la gent que feia comentaris.
Ara amb el meu megatroleibús els comentaris són positius…però també em passa aquesta cosa…”són iguals!”(jo crec que no s’assemblen en res)
-Són dos nens? (no senyora la que porta el vestit rosa i el llacet al cap…és una nena)
Ai, com ens entenem les mares dels bessons.
Per cert…enhorabona per aquest blog…m’agrada…
Gracies Pau, segueix per aquí. Ets un bon exemple del que explico i millores el blog. Una abraçada.
Vaig descobrir aquest blog ahir i estic enganxadíssima, moltes felicitats.
Sóc mare d’una nena de 3 anys y unes bessones de poc més de 7 mesos i a mi em sento molt identificada en tot el que s’explica aquí. Estic molt farta de que un munt de gent que no conec de res em pari per mirar les nenes, i aquests comentaris de “Ohh, que maco que és tenir bessons” (i en veu molt baixeta sents: a casa dels altres, es clar!).
I això de que s’assemblen……. sense comentaris, tot i que de vegades a una de les meves petites la confonen amb un nen, pobreta!! Que no veuen les arrecades??
Enhorabona pel blog, vaig a continuar llegint….
Benvinguda Mònica. Escriu tot el que et vingui de gust. Encantada de tenir-te per aquí. Una abraçada.