Num 42 Pausa

Num 42 pausa.

 

 

Descansem.

Fem un intermedi.

Recordem.

Les primeres nocions que tinc de mi, ronden els quatre anys. Molt aviat, ho sé, potser es degut  que, en aquell temps, vaig patir una terrible invasió.

Em van saquejar, destronar i desterrar:  naixia la meva germana.

No em van avisar. Ni una pista.  Com diu la Bet; abans era diferent.

De ser la princeseta a la que tots li ponien vaig passar a ser poc mes que una pidolaire. Espiava als adults; darrera les portes, sota la taula del menjador o estirada dins la banyera buida, però no se perquè?, la major part del temps m’havia tornat invisible:

• - no facis soroll que la despertaràs, dóna-li la nina, fes-li un petonet, posa-li la pipa (la pipona, tan bona, a mi me l’havien pres els reis….)

Ella tenia la culpa.

Un esser inútil i ploraner. No feia mes que maquinar com eliminar-la.

Ara ja saps, mama, de on sortien tots els trastos que trobaves al seu llitet:  la pilota, els coixins, les culleres, les sabates…..però,  oh llàstima, poques vegades li  encertava al cap.

Quina injustícia.

 Jo una indigent i el bebè, el monstre de darrera els barrots del bressol;  l’enemic.

Es que ningú no s’adonava?

Quan vaig entendre que no servia per res marranejar (aixecaven els peus per no aixafar-me) ni posar-me terriblement malalta (la mare comentava obertament : - te uns ” gelos “…!!!) aleshores vaig proposar un intercanvi:

(Al meu pare, que semblava tenir una mica mes de seny)

• - I si la bescanviem per un gat, papa? Son tan finets….i no molesten gens.

 

….Fins que no vaig ser major d’edat i els meus pares van deixar de mediar entre nosaltres,  no vaig saber estimar la meva germana. Malaguanyat el  temps perdut……

Seguiment infantesa |