Num 39. Quan arribes a casa

Quan obres la porta per primer cop carregant amb els dos bebès poc imagines que ja mai mes  casa teva serà el que era.

L’ordre, el silenci, les costums. Les dues criatures, aparentment inofensives, que dus embolcallades tan quietones elles  i que fan poc mes de dos pams seran, mes que els reis,  els amos en qüestió …d’hores.

Es una invasió subtil, gairebé estratègica en la que et veuràs sotmesa progressivament, ni sabràs com,  fins  que un dia et pararàs i et preguntaràs amb gran esforç:

               -         Com era jo abans d’ells?

Quan tanquis la porta el teu tu quedarà a fora i allà estarà esperant a que arribi el moment en que siguis prou egoista per recuperar-lo.

Jo en dic:  La llei de la resistència de la bufeta

Son les 6 de la tarda. Tornes a casa amb un pipi que et mores.

Descarrega’ls.

L’un plora, l’altra te set. Ara s’ha cagat. El canvies. Mentre la nena insisteix,  bramant. L’agafes, la consoles. Potser te son. No vol dormir. On és el xumet? Omples la banyera. Ja son les set? Despulles un, despulles l’altra. Truquen al telèfon, qui deu ser tan oportú? No despenges. Ara que ja s’aguanten asseguts, que bé!,  els pots posar juntets a l’aigua amb els agafadors. Respires. Ai! La tovallola. Tornes a respirar. Es igual, amb el barnús. Somriuen. S’esquitxen. Dimonis!. Que macos!.

Uns segons de pau?

Notes el sota ventre adormit, un formigueig fred t’entumeix les cames  i  aleshores et ve al cap…ostres, poder que vagi a pixar!

Seguiment fills bessons |