Num 38. últims moments abans de deixar l´hospital

• - Hola maca, ja te’n vas?

La infermera va entrar furetejada, amb les butxaques plenes d’andròmines i la seva olor a paracetamol.

• - Se’t gira feina..

Sense deixar de parlar em va alçar la camisa i va procedir a netejar-me la ferida. Feia anar l’esparadrap i les gasses com si estigues folrant un llibre

• - Tindràs ajuda, no? Amb tanta canalla….

Però no podia respondre, emparanoiada, em sentia envaïda per la llàstima.     

• - quina edat dius que tenen els grans?

Incapaç de dir res. Tenia mes nusos al coll que un tapís de macramé.

De cop se’n va adonar.

I em va veure.

Se’m va quedar mirant.

 I jo a ella.

M’adolorien les parpelles, les havia deixat obertes perquè duia els ulls saturats de llàgrimes i si paperejava estava llesta.

A dures penes la veia amb tan de líquid surant-me a les retines.

Amb tensió.

No reaccionava. Sense estímuls la observava fit a fit; la boca contreta, els llagrimalls a petar i la vista quieta com un mussol petrificat.

Ella va quedar muda també.

Crec que per segons va dubtar en donar l’alarma segura de que m’agafava un síncope.

Quan va acabar de debatre’s amb que fer amb mi, em va tocar la ma i va dir:

            -   Plora, dona, plora. Tinc dos fills jo, no et faci vergonya. Si no ho treus serà pitjor.

I ho vaig fer. Quasi involuntàriament però ho vaig fer.

Allò de “un mar de llàgrimes” se’n va quedar curt.

Enriui-te’n de les fonts de Montjuic!

Seguiment fills bessons |