Num 36. gracies

A cadascuna de les animes que d’una manera directa o indirecta aquell estiu varen  allargar-me la mà per tibar-me i fer-me sortir del pou negre on vaig caure sense voler….

 

En especial gracies a tres. El meus tres àngels de la guarda.

Tres dones ara, tres adolescents de 15 anys quan les vaig conèixer:  Les Meves  Amigues. Amb majúscules.

Sempre hi son.

Els meus costals. Murs impertorbables i indestructibles.

Guarden les paraules, les bones i les dolentes, les que em fan falta.

Em dosifiquen el consol i els retrets. M’enganyen quan em convé i em jutgen quan no hi veig.

Suporten, riuen, s’enfaden, s’alegren i ara, també, envelleixen amb mi.

No sé que he fet per merèixer-les.

Res. Segurament mai compensaré el que hi trec amb el que dono, però quan hi son totes tinc la convicció de que el meu món es estable i no puc mes que sentir-me afortunada. Les necessito.

Algun dia els hi havia de dir.

Com la meva mare sol predicar: -mira que ets esquerpa de mena!. Necessito les lletres per expressar-vos el que sento.

 He pensat que aquest era un bon lloc.

 A l´Imma (mare de tres fills) des de la distancia però sempre a prop.

A la Susana (mare de 4,  tres de les quals son trigèmines) des del món físic i del  que s’apercep.

I a la Marta (te dues nenes). La meva Marta.

Germanes en aquesta, en passades i possiblement, en futures vides.

Us estimo molt.

Seguiment agraiments |