Num 29. La meva gata i jo

Tinc una gata.

Deu fer un parell d’anys va tenir una camada.

No deixava que ens acostéssim. Si els tocàvem, els canviava de lloc i la feina era nostra per saber on els amagava. Els llepava, els donava de mamar a petició i sempre que podia s’hi acorruava per donar-los calor.

Tots pensàvem: - que bona mare és!

La meva gata va quedar de nou prenyada i poc abans que jo parís va tenir 3 gatets preciosos de color blanc. Els va abandonar.

Trencava el cor escoltar-los miolar. No s’immutava. Els hi apropàvem i els rebutjava. Ella també va deixar de menjar. Transitava com una anima en pena mentre les seves cries defallien. Els va deixar morir.

Poc desprès el seu pel va tornar a agafar color i novament saltava i corria com si res. No podíem mes que creure que s’havia trastocat. El que havia fet era abominable.

Si les meves capacitats d’animal superior no m’haguessin dotat del raciocini, a la que hagués pogut posar els peus a terra i caminar jo també hagués abandonat l’hospital. Hauria marxat lluny i els hagués deixat allà. Sense explicacions.

No podia mes que pensar en ella. La meva gata.

En el meu enteniment es desencadenava una tempesta.

En mi es confrontaven les intencions amagades i el remordiment de saber que era detestable.

Que em passava?

Perquè tenia aquest sentiment?

En uns instant vaig sentenciar; potser es que soc una mala persona.

Seguiment tenir bessons |