Com dius em aquest capítol, sí, a vegades hi han pares malats que volen que els seus fills siguin o facin lo que ells creuen, o el que ells pensen que és el millor en la seva vida. Per exemple el meu pare caçador, afició compartida amb el teu pare. Sempre va voler que jo ho siguès. Jo de ben petitet, als cinc anyets (L´any 1978) ja amb portava a caçar amb la colla de Veciana-Aren, més tard l´any 1980 amb la colla que coneixes de Yeba. Vaig anar-hi molts anys, pero això de matar bèsties no és lo meu. Més que res, m´agradava la gresca que es feia i l´aventura constant a la que estava sotmés. És curiós, al llarg del temps, per no agafar cap arma al servei militar, amb vaig fer objector de consciència, tot el contrari del que el meu pare m´estava inculcant desde ben petitó!!!.

Referent al tema que parles que els fills explòtin al màxim els seus recursos, per exemple el pare sempre li haguès agradat que fos arquitecte, delineant, quelcon rel.lacionat amb la contrucció, però jo de ben petitet m´agradava l´electrònica. M´en recordo quan venía el tècnic a reparar la televisió de válvules sempre l´indicava quina era la válvula que estava fosa.
El pare va fer quasi l´impossible perque no estudiès electrónica, perque no tenía futur (al menys ell ho pensava).
Ara quan veu que vaig a fer cursets d´electrònica i a trevallar als Estats Units o Anglaterra, li sona com a ciència ficció i no s´ho pot creure.

Jo, com ha futur pare l´any vinent, donaré si puc el que faci falta perque pugui explotar al màxim els seus recursos naturals tal com dius tú, crec i penso que és el millor.

Una forta abraçada,

Joan.