Num 123. La Marco (continuació i final, llarg final)
M´acabo d´aixecar i dempeus com estic, dubto. Ara no sé si ha dit el meu nom.
Tan convençuda estava de que avui era jo la escollida que, més que rendir-me, m´he ofert.
Li ha fet gracia la meva gosadia. La boca se li força amb una ganyota i amb la ma i el cap m´ensenya el camí fins la pissarra. Deu meu.
Es gira d´esquena sobre si, segur que per ensalivar els llavis i llepar-se els dits:
L´esmorzar està servit.
Les nines de cartolina s´han insuflat, ploff, els hi ha tornat el color a les galtes, respiren tranquil.les. El pitjor, per elles, ja ha passat.
Desgraciada de mi, no puc dir el mateix.
A dures penes puc fer anar la sang que em bellugui els peus per caminar. Mentre procuro coordinar-los la veig com s´arracona entre la taula i l´encerat, amatent com una iguana, “amfibica” i freda, amb la llengua cargolada a punt de llençar-me-la al cor.
- Au va que es per avui!!!
Esta nerviosa.
I es que ho faig llarg expressament. Em detinc tant com puc. Perquè em marejo i perquè, si ara es trist, quan arribi allà, serà patètic.
Pip-pip fan les “vaporetes” dels dos trens, el A i el B, que m´acompanyen donant voltes, sense rumb, sobre el meu cap.
M´ofereix el guix i em somriu. Una alenada mortuòria em despentina. Ordena:
- Alonso, llegueix.
I l´Alonso llegueix. I la veig, a l´Alonso, com obre els ulls i gesticula estranyament, pobreta, mira d´ajudar-me, ho sé. Si no fos tan ruc….
Em ve la solució de la Busquets i trobo ridícul provar res. Es que no tinc res a fer.
Opto per escriure la A en una punta, la B en l´altre i quan per fi es fa el silenci del dictat, traço una línia llarguíssima, d´aquell extrem al final.
Miro la ratlla. La miro bé.
Ha quedat torta. L´esborro amb el dit, amb la gracia matemàtica de la gent que rectifica equacions complexes, i la torno a fer. Aprofito per afegir-hi una corba.
I ja està. Es que no sé que més posar.
Ella, però, segueix esperant. Espera i espera. Que coi deu esperar?
M´inquieto. Que puc fer? Ja sé. Faré veure que penso.
Faig que penso mossegant-me el llavi de baix i picant amb la punteta del peu. Hi afegeixo el repicó del palmell contra la cuixa.
La Vivó seu a primera fila i s´ha inflat. Sap que jo no penso i li ve la “risa”.
Canvio de peu i de mossegada, amb la ma que picava m´agafo la barbeta. Faig el que puc per no mirar-la, a la Vivó. Se m´encomanarà.
Amb això estic just quan descobreixo que la Llorach també s´ha inflat. I l´Abril.
Millor si fixo la vista a terra.
Quanta estona fa que estic així?
Perquè no em crida? Perquè no se´m llença al coll? S´haurà mort justament en aquest moment?
Temorosa de descobrir-la a mig embalsamar, la espio de reüll.
I, aleshores, finalment, m´ataca:
Fa anar la llengua com un fuet. La exaltació la posseeix.
Llança foc pels queixals resumint la meva miserable existència i el meu, encara més lamentable, futur.
La platea es remou.
A algú se li escapa el riure. La majoria però, ho fa a ple pulmó. No els hi tinc en compte, encara no existeix aquest sentiment en mi.
Es frega les mans. Ve i va.
M´escup desprecis a tort i dret i em recorda que soc tan curta que no s´entén ni com he après a parlar. M´ho recorda, només, perquè jo ja ho sabia.
Perdo consciencia de on estic.
Esprem el meu esperit. Em torna petita traient de mi les coses bones, la llum que em fa ser com soc.
Es nodreix despietadament. Es creix, i, es creix. I s´oblida.
Oblida que solament tinc dotze anys i que d´això que m´està fent avui, me´n hauré de recordar tota la vida.
Tota la vida.
Em gronxo en els meus silencis i ja no hi és.
Si d´allà estant pogués fer un salt magic, travessaria fins arribar al cel.
Volaria més amunt dels núvols fins trobar la foscor de l´univers, on dormen els estels.
Em quedaria suspesa en una nit eterna veient com la terra gira i gira sense parar.
Gira sempre.
Facin el que facin les persones.
Seguiment educacio infantil | Comments (5)5 Contestes to “Num 123. La Marco (continuació i final, llarg final)”
Ves a una contesta
A arrel del comentari que t’ha fet la Mónica sobre el mite de la Marco, dir-te que jo soc de Capellades i tinc deu anys més que ella, i que fins aquí arrivava la seva llegenda terrorífica.
Hola Anna,
Aquells temps a les escoles eren molts durs,jo no coneixo a la “Marco” però t´asseguro que els nacionals de Capallades eren del mateix estil. Recordo quan hi havía impunitat absoluta als mestres que feïen servir la violència, tant física com verbal. És una sort que això s´hagi acavat!!!. No m´agradaría que als nens d´ara els continuessin aixecant de la cadira agafant-los pels pèls de les patilles, o que els hi retorcessin les orelles, o també que els hi fotèssin bofetades fins que es cansessin, etc..,etc… que vaig haver de patir jo.
No crec que em servíssin de gaire tots aquets càstics.
Una abraçada.
Joan.
Hola Pujabet,
Quina il·lusió m’ha fet reviure amb el teu text la meva, sí també la meva infantesa. La Marco, la Castells, l’Adelaida, la madre Celina, la madre Soledad … i no segueixo… Recordo les classes, la llista i el bolígraf, i la sensació de l’”ara no, siusplau”. En tinc, però, un bon record… bon record… Quan trobo a la Marco li faria un petó.. ella tan freda i distant.. un paperàs de culebró !!!
Més il.lusió em fa a mi haver-ho aconseguit!! Veus com les mateixes coses es poden viure molt diferents ? No sé qui ets però has de ser bona gent per força, almenys millor persona que jo; A mi, dificilment, la Marco podria inspirar-me tendressa. Gracies per llegir-me.
Caram Anna , sóc la teva cosina i m’has deixat impressionada , com és que recordes cada instant d’aquesta dona?. Jo n’he conegut molts de mestres i potser si que era “durilla” però t’asseguro que no m’ha marcat tant com a tu. Així era la vella escola. M’ha agradat molt però la teva forma de descriure-la, ets genial i sempre t’ho he dit. Una abraçada.