Num 123. La Marco (continuació i final, llarg final)

 

M´acabo d´aixecar i dempeus com estic, dubto. Ara no sé si ha dit el meu nom.

Tan convençuda estava de que avui era jo la escollida que, més que rendir-me, m´he ofert.

Li ha fet gracia la meva gosadia. La boca se li força amb una ganyota i amb la ma i el cap m´ensenya el camí fins la pissarra. Deu meu.

Es gira d´esquena sobre si, segur que per ensalivar els llavis i llepar-se els dits:

L´esmorzar està servit.

 

Les nines de cartolina s´han insuflat, ploff, els hi ha tornat el color a les galtes, respiren tranquil.les. El pitjor, per elles, ja ha passat.

Desgraciada de mi, no puc dir el mateix.

A dures penes puc fer anar la sang que em bellugui els peus per caminar. Mentre procuro coordinar-los la veig com s´arracona entre la taula i l´encerat, amatent com una iguana, “amfibica” i freda, amb la llengua cargolada a punt de llençar-me-la al cor.

- Au va que es per avui!!!

Esta nerviosa.

I es que ho faig llarg expressament. Em detinc tant com puc. Perquè em marejo i perquè, si ara es trist,  quan arribi allà, serà patètic.

Pip-pip fan les “vaporetes” dels dos trens, el A i el B, que m´acompanyen donant voltes, sense rumb, sobre el meu cap.

M´ofereix el guix i em somriu. Una alenada mortuòria em despentina. Ordena:

- Alonso, llegueix.

I l´Alonso llegueix. I la veig, a l´Alonso, com obre els ulls i gesticula estranyament, pobreta, mira d´ajudar-me, ho sé. Si no fos tan ruc….

Em ve la solució de la Busquets i trobo ridícul provar res. Es que no tinc res a fer.

Opto per escriure la A en una punta, la B en l´altre i quan per fi es fa el silenci del dictat,  traço una línia llarguíssima, d´aquell extrem al final.

Miro la ratlla. La miro bé.

Ha quedat torta. L´esborro amb el dit, amb la gracia matemàtica de la gent que rectifica equacions complexes, i la torno a fer. Aprofito per afegir-hi una corba.

I ja està. Es que no sé que més posar.

Ella, però, segueix esperant. Espera i espera. Que coi deu esperar?

M´inquieto. Que puc fer? Ja sé. Faré veure que penso.

Faig que penso mossegant-me el llavi de baix i picant amb la punteta del peu. Hi afegeixo el repicó del palmell contra la cuixa.

La Vivó seu a primera fila i s´ha inflat. Sap que jo no penso i li ve la “risa”.

Canvio de peu i de mossegada, amb la ma que picava m´agafo la barbeta. Faig el que puc per no mirar-la, a la Vivó. Se m´encomanarà.

Amb això estic just quan descobreixo que la Llorach també s´ha inflat. I l´Abril.

Millor si fixo la vista a terra.

Quanta estona fa que estic així?

Perquè no em crida? Perquè no se´m llença al coll? S´haurà mort justament en aquest moment?

Temorosa de descobrir-la a mig embalsamar, la espio de reüll.

I, aleshores, finalment, m´ataca:

 

Fa anar la llengua com un fuet. La exaltació la posseeix.

Llança foc pels queixals resumint la meva miserable existència i el meu, encara més lamentable, futur.

La platea es remou.

A algú se li escapa el riure. La majoria però, ho fa a ple pulmó. No els hi tinc en compte, encara no existeix aquest sentiment en mi.

Es frega les mans. Ve i va.

M´escup desprecis a tort i dret i em recorda que soc tan curta que no s´entén ni com he après a parlar. M´ho recorda, només, perquè jo ja ho sabia.

Perdo consciencia de on estic.

Esprem el meu esperit. Em torna petita traient de mi les coses bones, la llum que em fa ser com soc.

Es nodreix despietadament. Es creix, i, es creix. I s´oblida.

Oblida que solament tinc dotze anys i que d´això que m´està fent avui, me´n hauré de recordar tota la vida.

Tota la vida.

 

Em gronxo en els meus silencis i ja no hi és.

Si d´allà estant pogués fer un salt magic, travessaria fins arribar al cel.

Volaria més amunt dels núvols fins trobar la foscor de l´univers, on dormen els estels.

Em quedaria suspesa en una nit eterna veient com la terra gira i gira sense parar.

Gira sempre.

Facin el que facin les persones.

Seguiment educacio infantil | Comments (5)