Num 122. La Marco (continuació)

 

( “Si dic que es parava el mon, es que es parava el mon.

Les molècules de pols que oscil.laven inerts sobre els rajos de sol, ni es movien. Perquè?

Perquè l´aire de l´aula no es respirava.

Els pulmons no funcionaven. Ni el fetge. Ni els ronyons. Erem poc més de quaranta nines de cartolina, planes, com les que se´ls hi posa al damunt vestidets de paper amb pestanyetes.

Ni una tos, ni un esternut, ni un moc. El nostre cos no expedia res que no fos por.

L´únic que tenia vida allà era la seva presencia. Entrava levitant i tan sols la pressentíem perquè ningú gosava mirar-la. Com tampoc es deu poder mirar la mort quan un la veu venir amb la dalla.

La presencia i la pudor.

Una pestilència estranya, barreja de peix podrit i pell dissecada, imagino, que es la olor que fan les mòmies i altres essers mil.lenaris que, com ella, viuen eternament.

Pujava a l´estrada, col.locava el maletí i treia la llista.

Al inclinar el cap al damunt la taula el seu pentinat “sota de bastos” descobria en part el recosit mal garbat que li unia el coll amb la papada; una carota d´aparença humana molt útil per no despertar sospites en les ments compactes dels adults.

A mi no m´enganyava.

El pap de carn trèmula balancejava al fer el gest cap endavant i la punta del seu nas tant triangularment antinatural, senyalaven els papers que tenia entre les mans.

Quan feia això, cadascuna de nosaltres forçàvem la ment. Ens concentravem per fer telecinesis.

Els més de vuitanta ulls empenyien com una “ouija” el seu dit i la punta del boli que resseguia, amunt i avall, per escollir a l´atzar en aquella llista i en aquell munt de noms, la propera víctima a qui xuclar-li l´ànima.

Una ànima blanca, pura, exquisida.

una ànima que li servia d´aliment.

Una de tantes com havia devorat al llarg dels anys.”)

(continua..)

Seguiment General | Comment (0)