Num 117. Introducció al proper capítol

 

Hi tinc, de visita al blog,  una amiga.

De les primeres sinó la primera amiga que jo he fet a la vida, quan encara duia dents de llet.

De les poquetes persones que em causen aquell efecte familiar que causen, doncs això, els familiars. Que em provoca la associació de que, faci el temps que faci que no l’he trobada, sempre sigui ahir el darrer cop que l’he vist.

 

Em disculpareu si ara faig un viatge dels meus.

M’ha vingut rodó perquè ho tenia pendent. Potser feia bora trenta anys que ho tenia pendent. I ara em fa gracia, especialment, que ella m’hi acompanyi.

 

Per ella, per mi, per tantes nenes que vam viure aquelles circumstancies, les que vam haver d’adaptar-nos a una època que s’adaptava i a les que ens van forçar a ser manades per personatges com el que ve a protagonitzar el proper capítol:

Una altra dona del meu passat, una professora.

No es una venjança.

Es, solament, el manifest de la meva vivència. Com tot el blog.

Ah, si! També és per una altra cosa:  Per a que ho sàpiga.

Si és que en el seu egocentrisme potser ni s’ho imagina !. I doncs?  Aquelles criatures també pensàvem i acabariem esdevenint adultes. Tots els infants deixen de ser-ho.

Si em llegeix, que no ho crec.

Per a que no se’n vagi d’aquest món sense que ningú li hagi dit que no ho va fer bé.

Ni que no se n’assabenti, aquí queda. Que va fer més mal que be. Almenys per a mi.

 Al final, res resta impune, senyoreta.

 Au anem, Míriam.

Seguiment infantesa | Comment (0)