Num 113. El xumet i els bessons

 

La Judit ha heretat la meva addicció.

El Jaume, no. Hagués pogut deixar-les de ben petit, però, amb els bessons, la qüestió no resulta tant fàcil de resoldre.

Es com provar de desenganxar-te del tabac quan la teva parella és un fumador “empedernit”. Tampoc val el: -ell és petit i tu ja ets gran. Tots som, aparentment, iguals,  tots estem en igualtat de condicions.

El xumet crea un mar de contradiccions en la opinió publica.

La gent s’obstina a col·locar-los-hi quan son bebès perquè, fa l’efecte que un nen sense, és raret, li falta un no sé qué. A l’any i pico, però, hi ha un canvi rotund de mentalitat i comencen a atabalar-te i a fer-te entrar por al cos, com si, en comptes de goma o làtex, el que ensaliven fos un verí prou perillós.

Tinc present, amb els primers, els malsons que em venien pels seus futurs paladars deformes. Me’ls veia adolescents, malcarats, granelluts i amb les boques plenes de ferralla.

Al final els hi van donar als reis als tres anys ben complerts i, us haig de dir que, deu anys desprès, quan ja les han canviat totes, cap pronòstic dental s’ha complert.

La nena, però, va plorar una setmana sencera.

Jo crec que va passar una mena de “mono piponenc”, que quasi la fa defallir a ella i a mi.

Al capdavall ens hem vam sortir.

Desprès vaig saber que n’havien amagat una sota un calaix i que, de tant en quan, es tornaven per xumar-la.

Els vaig descobrir una estona que no els sentia traginar (no us en fieu dels silencis dels bessons). M’ho vaig callar, perquè, per mi, era més important que compartissin la malifeta que no pas la malifeta en si.

Amb el Ton i la Martina, els petits, no els hi he donat si no me l’han demanat. Quan necessitaven un consol “extra” que jo no arribava a abastir.

Avui en dia les fan servir només per dormir. I, ho tenen tan assumit que el primer que fan quan es lleven, és llençar-la al bressol i desprès, estendre els braços per a que els tregui del llit.

Seguiment fills bessons | Comment (0)