Num 112. El xumet. (continuació i final)

 

Al xumet m’hi van sucar de tot.

Sucre i mel i trossets de xocolata i nata per la mona. Cava per veure’m fer ganyotes, i desprès, sal i cafè quan pretenien que les deixés.

No va resultar.

Inclús me les van tintar.

Tan em va fer.

Quan al final tornava a notar la boleta de cautxú bombejant al paladar, el gustet em dominava. No hi havia qui me les llevés.

Va ser apel·lant la meva consciencia. (De petita ja en tenia molta)

“Lletja” era la única paraulota que coneixia. I jo era “lletja” per fer-les servir.

Un dia em vaig apropar al balcó, sola, i les vaig llençar.

La mare m’hi va trobar de “cuclilles”, sanglotant, mirant l’infinit del carrer, fent “vine, vine” entre murmuris, arronsant els cinc ditets de la mà que les havia empès.

Vaig ser bona nena i valenta.

El que passa és que també vaig tenir molt mala sort:

Van quedar penjant per la llaçada, en un cablejat de telèfon que travessava la via.

Nits d’hivern, tardes d’estiu, matins de primavera… moltes vegades em van haver de treure de la bora del balcó. Fitant la fosca nit. Amb la punteta del nas enganxada als vidres. Enyorant la meva droga. Veient com el fred, el sol i el vent les ennegria i les consumia. I jo amb elles.

Les meves pipes!!!

Ni els Patxes, ni l’home del sac.

Ningú més me les prendria, ningú més me les tornaria.

Seguiment infantesa | Comment (0)