Num 111. El xumet

 

Fins els cinc anys vaig viure al carrer Sant Carles. En un pis, d’un edifici vell, que ja no existeix.

Una immensa claraboia donava llum a l’escala que feia cargolins fins dalt de tot, amunt molt amunt, on nosaltres vivíem.

En aquells esglaons gegantins vaig aprendre a fer-me el llaç de les sabates;  unes botes ortopèdiques marrons que em servien per rectificar els peus amb tendència a ajuntar les puntes al caminar. Quan em preguntaven, jo responia que és que els tenia rodons. Volia dir, pont. M’ho van descobrir en una “revisió medica” de les que feien a l’escola.

Si tanco els ulls veig el lloc.

Compto que hi havia 4 replans. En cadascun d’ells, tres portes de veïns a l’esquerra i un de sol a la dreta. Nosaltres ocupàvem el de la dreta del quart.

Just al davant de la meva entrada, allà on l’escala moria, hi havia una porteta petita d´on mai no vaig veure sortir a ningú.

Quan la mare saludava a la veïna, quan el pare tancava els dos panys, quan la Teresa feia el rebedor i deixava obert perquè s’eixugués,  quan ningú em veia, la vigilava.

De fet, era una porteta tant baixeta com jo, i doncs,  o bé hi vivia gent d’estatura minúscula, nans o fades, o,  joguines encantades de les que s’han fet malbé i no vol ningú. A vegades somiava amb que la travessava.

Casa meva era plena de llum. El sol hi entrava sobretot pel balcó.

Hi tinc un retrat assegudeta damunt una gibrella en aquell balcó. Es podria dir que vaig aprendre a fer les meves necessitats veient passar la gent des de dalt del cel, com un ocell.

Del pis del carrer Sant Carles recordo poc: La porteta misteriosa, el mussol que va caure  darrera el televisor i les pipones.

Les pipones m’agradaven molt.

La mare me les lligava amb una cinta perquè en feia servir dos cada vegada. Amb una hi feia la pipa, amb l’altra hi refregava el nas.

Alguna cosa m’haurà quedat al subconscient que encara ara quan les veig em ve salivera.

Hi tenia vici.

(continua)

Seguiment infantesa | Comment (0)