Num 110. Prematurs
Irene,
No puc parlar de prematurs perquè cap dels meus fills ho és.
La primera bessonada va rondar els 3.400kg cada un i la segona els 3.200 kg. No es per “fardar”, que això fa molta ràbia, és per animar a les recent embarassades, pel què afegiré a més, que el meu pes anterior estava sobre els 50 kg ben justets. Es a dir, que on sembla que no hi pugui haver lloc, n’hi ha.
El que vull donar a entendre , és què, malgrat em tinc ben merescut el bunyol (tranquil·la Mònica, que tot s’acaba comprimint), no podria parlar de prematurs en primera persona.
El cas més proper que tinc és el de la Susanna, una de les meves més, que va portar al món trigèmines.
Quan van néixer eren tan menudes que hi cabien en el palmell de la ma. Semblava que no sobreviurien sense un miracle, i aquí estan.
Vaig compartir el seu vuit quan desprès de tants anys de desitjar-les, desprès de tantes setmanes de por i dubtes, desprès d’haver parit tres criatures, se’n va anar de l’hospital, solament, amb la mateixa bossa amb que va entrar.
Ho vaig compartir i ho vaig entendre, però no ho he sentit. Jo això, gràcies a Deu, no ho he viscut.
Son ara unes nenes precioses. Intel·ligents i ben educades. Xiques encara, pesen tres unces que diria la meva mare, però, no tenen res a envejar a les capacitats d’altres nens de la seva edat.
Sé que ha hagut de justificar moltíssimes vegades el perquè de la estatura i del pes, la gent la interrogava mirant de descobrir la seva edat real, real?, com si el fet de néixer abans les convertís en defectuoses. Ai senyor, quin poc tacte segons qui!
Sé que em llegeix, perquè els meus tres àngels de la guarda sempre ho fan. En un moment o altre.
A veure si s’atreveix a dir avui la seva, ni que sigui per fer costat a altres mares de prematurs múltiples.
Seguiment tenir bessons | Comments (3)3 Contestes to “Num 110. Prematurs”
Ves a una contesta
Hola Anna!!
No sè si estic escrivint el lloc correcte!! informaticament tambè soc molt prematura i en tinc per temps per superar aquesta premuritat.
Bè em poso aqui a fer el meu comentari?? Ser mare de premetures, suposo que et fa mès forta, a l’hora de desprès coses que aniran passant i les trobaràs mès supercificials. Jo el que puc dir és que es molt important superar la setmana 30 de gestesiò, perquè si neixen abans d’aquesta setmana és consideren grans premeturs, i per tant poden haver-hi més dificultats.
Les meves trigemines van neixer a la setmana 33 complerta, em van posar una setmana abans una injecció, de curticoides, per la maduració pulmonar…i per sort van neixer sense necessitat d’oxigen, cosa que és considera molt important, a partir d’aqui l’unica problema que varem tenir és que eren tres nenes de molt baix pès, la Lola va pesar 1.160, la Laia va pesar 1460, i l’Elsa 1640, i que un principi aquest nadons no tenen succió a l’hora de menjar, i aixó sense jo saber-ho va ser un començament del meu llarg cami fins ara, que ja tenen 5 anys, perquè tinguin ganes de menjar!!
Encara ara es un suplici el menjar, tot i que em van dir que els premeturs solen ser nens de poc menjar.
Van ser casi 2 mesos d’incubadores, i és un mòn molt impressionat, per els casos que veus el teu costat, i jo sempre dic per el meu curs accelerat de neo-nats, el meu marit i jo varem sortir d’allà, dominant bolquers i biberons com el que mès!!
El que puc dir és que son tres nenes totalment normals,que no han tingut res especial, tret dels tìpics costipats, i ara acabem de passar la grip, suposem que la A, l’unic que son primetes i menudes…
I tambè dir que conec moltes families de trigemines, que totes encara que hagin sigut premeturs, han fet un pès molt mès considerable, i això si que és una sort!!
Espero poguer haver ajudat amb qualsevol dubte??
Fins aviat, angel.
Susanna.
El meu cas…
Vaig trencar aigües de 33 setmanes. Després d’un embaràs amb el coll d’úter força dilatat haver arribat fins la setmana 33 ja em va semblar molt. Van intentar aturar-me el part però ells volien sortir i no van poder completar-me les dossis de corticoïdes per madurar-lis els pulmons. L’Aleix va emputjar molt i va sortir plorant i animat. El Nil va costar més però als 27 minuts arribava al món. Va ser un part vaginal amb més de 15 professionals al meu voltant. Ho recordo amb il.lusió però també amb tristesa de no haver-los pogut conèixer en aquell moment i haver-me tingut que esperar 8hores abans de veure’ls.
Va començar una época dura de “munyir-me” cada 3hores per portar-lis a l’hospital. L’Aleix va anar empitjorant durant els primers dies i viviem en un núvol, res més succeïa al nostre voltant. Però després d’una transfussió tot va començar a millorar. I aviat vam poder marxar tots amb assitència domiciliaria.
Ara ens passem el dia explicant si tenen tants mesos d’edat biòlogica, d’edat corretgida o d’edat civil… i al final farta de les preguntes sobre si son petits un acaba inventant-se una edat entre la civil i la biològica i llestos!!!!