Num 107. Etapes
Els bessons petits són apunt de fer l’any i mig. No em pregunteu quans mesos son això, mai he entès la mania que te la gent a comptar-ho així, a mi, em bloquegen quan em diuen que el nen té 15 mesos.
Els meus ara faran l’any i mig. Som a la etapa 3.
De 0 a 3 mesos = etapa 1
De 3 mesos a 1 any = etapa 2
De 1 any a 3 anys = etapa 3
Desprès dels tres anys en venen més però els canvis no resulten tan significatius per ells i per a tu com ho són en les primeres etapes.
La etapa 1 es millor que la 2 i la 2 és pitjor que la 3.
Encara que a vegades et sembli que vas enrere és tan sols una il·lusió momentània. Cada dia que passa guanyes i guanyen autonomia, recuperes engrunes de llibertat que t’anirà molt bé per l’equilibri mental. Fes-les servir.
A la etapa 3 sobreviuràs sense ajudes i, el millor, no les sentiràs a faltar.
Amb els bessons, l’etapa 1 es de color vermell sagnant.
La 2 comença també pujada de to però va perdent color fins que s’esdevé d’un rosa pàl·lid i “pastelòs”.
A la 3 deixes de tenir bessons. A partir d’aquí, el que tens, son dos nens que es porten molt poc. Ja no van en pack perquè cada un d’ells s’està definint individualment i evoluciona al seu ritme.
Mira, com t’ho dic, que fins i tot et sabrà greu quan hagis de dir als desconeguts; – si es que són bessons!!!
Seguiment tenir bessons | Comments (6)6 Contestes to “Num 107. Etapes”
Ves a una contesta
Quanta raó tens, els meus ja estant a l’Etapa 3! hi ha dies que me’ls miro hi penso, no pot ser, com és possible que siguin tant grans. Com que es porten força diferència d’alçada, ara molta gent em pregunta :- Es porten poquet nooo? I hem de dir són Bessons ! Ara ja amb 3 anys sense bolquers ni de nit, ja penso que hem superat moltes coses, ara toca EDUCAR que és una tasca difícil i sobretot no fer diferències amb un i l’altre! Perquè els meus s’assemblen tant poc com la nit i el dia.
Anna et llegeixo a diari perdona que no et comenti massa sovint els teus escrits. M’encanten !
Bet
Gracies Bet. Una abraçada.
De veritat? creus que sortiré del pou???Per l’edat dels nens 1 any i mig com els teus…diria que sóc a la fase 3 però em sembla tant difícil que diria que és la fase 2.
La fase 1 l’he passada i fins i tot diria d’una manera victoriosa…ara ja caminen i per tant evito de haver-los de carregar tots dos de cop per pujar, baixar les escales de casa (visc en un primer pis per sort)pero des de que caminen, alguna cosa els ha canviat mentalment.
Com diu aquella frase “penso, per tant existeixo” ells han passat a dir “camino, per tant sóc lliure” i no hi ha manera de què em facin cas! un cap aquí i un cap allà…a més a més començo a no veure’m en cor d’anar sola pel carrer només amb ells. Quan comencen a plorar són inconsolables.
Ho sé. Mentre ells no t’escolten, tu creus que la resta del món està pendent dels seus plors. Son llestos com la gana. Intueixen la teva reacció, a la que notin que perquè sou fora de casa tu baixes la guàrdia, estàs llesta. Físicament la seva edat et dona una treva; pots dur-los de la ma, ja no cal canviar-los els bolquers cada moment, s’aguanten si no mengen…però, comença una altra guerra que et minarà el cervell. Posiblement moltes coses no les entenen, les paraules. Però si comprenen la teva actitud. Ells són dos i se n’aprofiten constantment per cercar l’escletxa i col.lar-se. Ara hauràs de trobar l’equilibri tan difícil entre la disciplina i l’estimació. No defallis, els beneficis a llarg “plaç” son molt ventatjosos i cada gest, cada mirada, cada límit compta, ni que et pensis que es absurd, ni que creguis que has perdut el temps i el nervis per res. Ànims.
Els meus petitons tot just faran ara 9mesos però si com diu el neuròleg i el pediatra haig de pensar en l’edat corretgida (aquest tema dona per un bon article) just faran 7mesos. També són la nit i el dia. Un ja gateja i l’altre no és mou ni mig milimetre esperant que tot li quedi aprop. M’il.lusiona moltíssim entrar a l’etapa 3 principalment per poder dir a la meva mare que ja no cal que vingui a ajudar-me (el meu marit ve tard i ella m’ajuda a diari a banyar-los, donar-lis el sopar i portar-los a dormir. Ho he intentat fer sola i poder puc però la logistica ens aporta a tots tres tant estrés que a l’endema em faig enrera i truco a la mare). Per altra banda m’espanta el moment que descriu el Pau… per sort vista l’evolució crec que tindré un trasto que caminarà abans de l’any i un comodón que potser no arranca fins els 18 mesos!!!
Irene…em dic Pau…però sóc una noia
Anna: m’entenen i com! tant si una cosa els dius en italià o en català ells ho fan (porta’m això, recull allò, canta la cançó…) però a vegades crec que ho fan veure que no t’entenen… Sobretot si la frase comença amb un “No!”