Num 106. Perquè fem el que fem
Un dia vaig veure, no sé on, un experiment que em va fer pensar molt.
Hi tenien unes mones en un recinte tancat. Al bell mig, una escala i a la punta de l’escala, uns plàtans.
Cada vegada que una d’aquelles besties s’enfilava per agafar el menjar, els cuidadors la ruixaven amb aigua obligant-la a baixar.
Totes ho van provar i cap d’elles va ser capaç d’arribar-hi. Al cap de poc o molt, hi van desistir.
Evidentment que periòdicament els hi portaven menjar i també canviaven els plàtans quan es feien malbé. Però, al final, el que hi havia al cap damunt de l’escala era com si no hi fos.
Passat el temps, van introduir al recinte un nou individuo.
El mico, quan va veure els plàtans ni s’ho va plantejar. Fent boca, encegat, esglaons amunt.
Sabeu que va passar? La resta de mones el van escridassar i tibant-lo el van fer baixar.
Amb el nou vingut no va caldre fer servir l’aigua. Se’n va encarregar la comunitat.
L’estudi va durar anys i mai, mai més, no hi va haver una insurrecció. Cap altre va caure a la temptació. La qüestió havia esdevingut llei i la llei era inqüestionable.
Així va ser que les mones es van reproduir i van néixer també un parell de bebès que, peludets ells, corretejaven amunt i avall.
Feien les maleses que pertoquen; s’esbatussaven, es penjaven de les lianes, molestaven als adults…però, que curiós, tampoc ells van provar de trencar la llei.
Hi ha gaire diferencia amb l´home i qui diuen que és el seu antecessor?
No sempre comprenem molt bé perquè fem el que fem.
Com animals dotats d’una intel·ligència superior hi estem obligats a replantejar-nos-ho tot.
En aquest sentit crec que hauríem de procurar, sinó per la nostra, almenys si per la llibertat dels nostres fills i fer l’esforç de no imposar-los conceptes que hem mal après i que ens tornen porucs i manipulables.
Seguiment obsessions | Comment (1)Una contesta to “Num 106. Perquè fem el que fem”
Ves a una contesta
Hola Anna,
Sí, tens raò, realment la societat i el sistema t´obliga a viure i reaccionar tal com t´ho propossen pel mitjans de comunicació o la própia gent.
Per exemple els meus Pares, sempre m´han educat quelcom diferent, en déïen, si thotom va per allà tú per l´altre banda i a vegades funciona.
Amb l´Emília formem una parella molt singular, ens agrada molt viatjar, sempre havíem somiat de quedar-nos perduts per sempre en algún viatje. L´any 2006 quan estàvem perduts a l´África, concretament a Gambia vem pensar que era un bon lloc per desapareixer del sistema i de la societat de consumisme per sempre, vem començar a fer passos per quedanr-nos, però tal com díus, sóm com animals dotats d´una intel.ligència i estem obligats a replantejar-nos-ho tot, penses amb la família, els amics, i també amb lo més important formar una família de debó, així ens vem replantejar la vida de nou i vem començar els tràmits d´adopció.
Una abraçada.
Emília Gumà i Joan Ginàs.